Un paradís inesperat

Continuu estant jo tota sola. En Tomeu no apareix!! Jo, com a puça, no en tenc no d'especial interès per anar a perdre es temps a ses platges. Ara bé, com pot ser que aquells dos no n'hagin trepitjada cap ni a les Filipines, ni al Vietnam, ni a Cambodja? Semblen de secà.

Resulta que després de tantes setmanes de viatge actiu sense parar: que si museus, que si canviar de casa o d'alberg, que si viatjar de nit o de dia,... el cos els demanava una mica de relax. De manera general, Tailàndia es un país que es divideix en Bangkok (al centre-sud), la zona est fronterera amb Cambodja i Laos, el nord amb les muntanyes i fronterera amb Laos i Birmània i el sud amb el Mar d'Andaman a l'oest i el Golf de Tailàndia a l'est. Val a dir, que els meus amics no tenen gaire criteri. O millor dit, potser sí que en tenen de criteri. Resulta que Phuket (al mar d'Andaman) és la zona turística de Tailànda per excel·lència i al Golf de Tailàndia hi ha dues illes, Koh Pha-Ngan i Koh Samui que són famoses per les platges idíl·liques i les macro festes Full Moon Party, on s'hi ajunten mils de turistes per fer raves a la platja.

Que què vam fer tots plegats? Anar a Koh Tao, la tercera de les illes del Golf de Tailàndia on semblava que també era un bon lloc per perdre's. I quina sorpresa! Koh Tao no té la massificació turística d'altres llocs, però compta amb els serveis bàsics que hom necessita: menjar, cervesa i platja. I també, el típic tai oferint tota mena de serveis pel guiri: taxis per recórrer 50m, massatges, lloguer de quads i motos per a què quan un les condueix anant gat t'obris es cap o que quan les tornis de cobrin una pasta per reparar ses rascades que ja tenien, etc... Noltros, motxilles a s'esquena, vam caminar mitja horeta des port (mini-port) fins a una platja que, segons sa guia, semblava arraconadeta i ideal per descansar.

Aquesta imatge surt a totes les guies de viatge. Vos promet que la férem noltros!

Visió des de la nostra cabana.

I quina va ser sa següent sorpresa? Que entre sa poca gent que hi havia per allà, hi havia una colònia de catalans!! Bé, siguem més amplis. Una colònia d'espanyols!! Com bé sabeu, en Sebas i n'Adela procuren no caure amb l'impuls més primitiu de fer amistats amb tot espanyol que es trobin pel camí, però resulta que aquí feien pa-amb-oli (ah! i pa-amb-tomàquet també en feien!). El primer personatge, però, que se trobaren fou en Brujo. Quin mega-crack! En Brujo és un tio de barri de Madrid que va decidir muntar una escola de busseig a Koh Tao, farà ja 5 anys. No els hi deu anar tan malament tenint en compte que només fan classes en castellà, català i basc. Sí sí, es pot fer un curs de busseig en català a Koh Tao. Això guanya punts... A més, bastava que un dels dos, n'Adela o en Sebas, fessin el curs Open Water (iniciació) de busseig, per a què l'allotjament a una cabana ben al davant de la platja els hi sortís de franc!!

Hi tornarem...

Idò això. Una setmana a una cabaneta al sud de Koh Tao, passant les hores entre el busseig, la platja, el menjar tailandès... i el menjar català. No cal oblidar que feia més de dos mesos que no tastaven el pa amb tomàquet o la truita de patates! A banda del Brujo i la resta de tècnics de la seva escola, hi havia molts altres espanyols que es dedicaven principalment al busseig o s'hi havien dedicat, i començaven a muntar negocis, com un restaurant de menjar espanyol. Boníssim!!

N'Adela va preferir guardar les seves energies... econòmiques... per fer un curs d'anglès més endavant, però en Sebas no s'ho va pensar, doncs els preus a Koh Tao estan unificats entre totes les escoles de busseig que hi ha, i diuen que són les més barates del món. El fons del mar a Tailàndia és molt divers i ric, com es caracteritzen les zones tropicals. Peixos de tots els colors, coralls, aigües transparents, temperatura formidable... I els tècnics sabien el què feien. Tot fou important. I tot va ajudar a que fos una experiència inoblidable.

Mentre en Sebas bussejava, n'Adela feia fotos i jo intentava no caure dins la mar.

Una vegada més es posaren en ruta cap a la costa oest, a Phuket. Una nit dins d'un vaixell com si fossin sardines enllaunades els va portar cap al continent, i d'allà un bus fins a Phuket. Segurament a molts de voltros vos sonarà Phuket per la pel·lícula aquesta que han estrenat fa poc d'un tsunami que es carrega mitja vila. Per sort o per desgràcia, noltros no en sabíem res ni dels fets reals ni de la pel·lícula, el que sabíem era que a Phuket i vivia un viatger que s'havia quedat a ca'n Sebas i n'Adela a Lleida a través de CouchSurfing, i per això tiràrem tots cap allà.

N'Ori, un al·lot rus expert auto-estopista, els va recomanar raconets per veure i gaudir de sa platja, així com un lloc per llogar una motillo de fiar, d'aquells que no cobraran un extra per les suposades rascades fetes... Així que, motoritzats, tots tres recorrerem Phuket des de les platges amb més resorts turístics fins a... les mateixes platges on 20 metres més enllà dels hotels no hi ha ningú!! Els turistes a vegades són com ovelles. Platges llarguíssimes, plenes de vegetació salvatge i aigua clara. I els turistes es torren sobre les hamaques ben al davant de la porta dels seus hotels deixant la resta de la platja buida! Millor per a nosaltres. :)

Què més podem demanar? - Veure-hi, potser? ;)

ขอบคุณประเทศไทย --> Ka-Pun-Kap Tailàndia

Podeu veure més fotos de Tailàndia clicant aquí.

PD: Si decidiu anar a Koh Tao, no dubteu en fer un curs de busseig o un parell d'immersions amb la gent del Brujo i IHASIA. Si els deis que els coneixeu gràcies a aquest post o gràcies a nosaltres vos faran descompte. :) Aquí teniu més info: www.IHASIA.net

Primer contacte amb Tailàndia: Bangkok i Loi Krathong

L'estada a Tailàndia va ser molt diferent de les que férem als altres països, i fou degut a l'absència d'en Tomeu. El molt gamarús es va entretenir massa amb els elefants (sí sí, aquells que surten a la fotografia del post anterior) i no va ser a temps d'agafar l'autobús cap a Bangkok. Aquí em teniu a mi, na petita Pupuça posant-vos al dia de les nostres aventures. Esper i desitj que en Tomeu mos trobi aviat...

Després d'unes 12 hores d'autobús des de Siem Reap arribàrem esgotats al gran Bangkok. Tot i així, tinguérem sort en els tràmits fronterers, ja que sovint tens possibilitat de, un pic creuada la frontera i en terres tailandeses, quedar-te més tirat que una burilla. Sí sí, el bitllet comprat a Cambodja no serveix per a res, i els conductors thai et diuen d'agafar el tren i aspabil!

Les primeres impressions de Tailàndia ens feien percebre que era un país diferent del Vietnam o Cambodja. Potser més desenvolupat? Potser. Carreteres amples, més cotxes, més luxe,... Més endavant ens assabentàrem que el país no ha estat bombardejat ni en cap guerra (excepte les civils) internacional, a diferència dels països de la Indoxina.

"ถนนข้าวสาร" és possiblement el més conegut de Bangkok. Khao San Road. És un carrer on s'hi instal·la un mercadet que satisfà al turista més guiri. De menjar a roba hippiosa com també típics souvenirs, massatge al peus amb cervesa de regal, carnets falsificats (ens n'oferiren un que era un carnet de conduir validat per l'ONU!!) i, malauradament, molta oferta de prostitució. Bangkok és molt, massa, popular pel turisme sexual. Khao San i Rambutri són els carrers que conflueixen tot tipus de turisme: gent variades, "amb pintes", motxileros, gent que vol fer negocis i transexuals, ja que a Bangkok estan molt integrats i acceptats en la societat.

Vam tenir la sort de coincidir amb una festa, Loi Krathong, la festa que es celebra en la dotzena lluna plena de l'any. La tradició els porta a fer petits fanals amb fulles de lotus que il·luminen i deixen anar pel rius i canals, com si fossin cuques de llum que van riu avall. Altres, coberts amb una papers de colors que conserven l'aire calent s'enlairen i il·luminen el cel nocturn.

Bangkok és molt més que oci i festa, en Tomeu hagués xalat per tot arreu. Sobretot al Palau Reial on tenien unes normes d'etiqueta molt estrictes i no deixen entrar a ningú que mostri genolls, colzes o alguna part més que no ens enrecordam. Això sí, et deixaven roba de franc... et podies disfressaaaaaaaaaaaaaaar! El destacable del recinte on hi ha el Palau és la quantitat de temples (de totes mides i colors), que mostren una època d'esplendor del país. A diferència dels temples budistes d'altres països, els thai estan plens d'elements lluents: miralls, pedres de colors,... L'inquilí del recinte, el rei, és una figura venerada i molt respectada per tots els tailandesos. Pels carrers ens trobàrem imatges emmarcades i amb flors al peu. També es veu que quan sona l'himne del país a les set del matí tothom deixa de fer el que està fent i es planta dret fins que acaba. Com a ca nostra vamos...

Una figura en un dels temples del recinte. Què lluent!

Una de les moltes imatges que hi ha del rei.

Un altre temple destacable i que ens va agradar molt a tots tres, fou el temple Wat Pho, que allotja l'escultura de buda estirat més gran del món. La bona peça fa 46 metres d'allargada i 15 d'alçada.

Com van ficar l'escultura dins l'edifici?

Després de gaudir d'uns quants dies a Bangkok, ens posàrem en marxa camí cap al sud, fent una primera parada a casa de na Nok Silabut, una al·lota tailandesa de CouchSurfing que ens va allotjar 3 dies a casa seva a la ciutat de Nakhon Pathom. Tenint la possibilitat d'estar a casa de gent d'aquí, una vegada més, mos va permetre endinsar-nos una mica més dins la cultura tai i conèixer de més a prop a la gent. A aquella ciutat s'hi organitzava una fira anual que congregava a monjos i fidels budistes durant es cap de setmana. Noltros fórem dels pocs turistes enmig de tant devot! Tota una immersió!

En bicicleta per Siem Reap

Cambodja!

- Siem què?
- Siem Reap, on es troba Angkor Wat.
- Angkor què?
- Angkor Wat, als temples d'Angkor a Cambodja.
- Cambo...què?
- Angkor Wat és patrimoni mundial de la Unesco! Es diu que és una de les meravelles del món i es troba a Cambodja, un país situat entre Tailàndia, Laos i Vietnam a l'antiga Indoxina...

Sort que na Pupuça m'ho va explicar perquè després de deixar el Vietnam jo no sabia ben bé a on anàvem i tenia clar que aquest no era el camí més curt per anar a Austràlia. Enlloc de tirar pel dret cap al sud, aquells dos decidiren viatjar direcció oest cap a Tailàndia i havíem de creuar el país de Cambodja amb autobús... a aquest ritme passarem Nadal encara a l'hemisferi nord!

De fet, a Cambodja només coneguérem la ciutat de Siem Reap. A la capital, Phnom Penh només ens hi aturarem de passada per estirar ses cames. Jo no era l'únic ignorant. Un cop més n'Adela i en Sebas es sorprengueren de la quantitat de turistes que hi havia a Siem Reap i la gran majoria, per no dir tots, hi eren per visitar els temples d'Angkor.

Els temples d'Angkor són famosos perquè n'Angelina de cal Jolie va rodar sa pel·lícula de Tomb Raider allà. Bé. Abans d'això ja ho eren de famosos! Resulta que els temples d'Angkor són un complex de temples hinduistes, primer, i budistes després, construïts entre els segles IX i XIII en una extensió molt àmplia. Gràcies a la visita que tots férem al museu de la ciutat, aprenguérem una miqueta d'història que ens ajudà a entendre part del significat d'aquell munt de runes i pedres.

No pots dir què és més espectacular: els arbres o els temples.

La majoria de turistes s'apropa als temples fent una visita exprés d'un dia... 5:00 tuk-tuk et passa a recollir, 5:30 el tuk-tuk et deixa a Angkor Wat per veure la sortida del Sol, 6:00 esmorzar per 3,5$, 6:30 el tuk-tuk et deixa a la porta d'un altre temple i t'espera a la sortida, 7:30 agafes el tuk-tuk... i així tot el dia. N'hi ha que hi van amb cotxe... n'hi ha que hi van amb bus... n'hi ha que compren un passi de tres dies o d'una setmana... i n'hi ha que hi van en bicicleta. Com nosaltres. Tres dies amb bicicleta pels temples d'Angkor.

Anar amb bicicleta pels temples és més cansat sobretot tenint en compte la calor i el clima de Siem Reap però et permet gaudir dels temples que es troben enmig de la natura envoltats d'aigua, arbres altíssims i, sobretot, et permet fugir de les onades de guiris que sembla que tots segueixin la mateixa ruta. La llibertat de la bicicleta ens permeté no tan sols gaudir de les pedres sinó també fer petites parades a temples budistes que ens trobàvem, racons al mig del bosc,... Heu de sabre que els temples no es troben a un recinte tancat, sinó és un bosc travessat per dues carreteres i al bosc s'hi troben també llars, escoles, petits menjadors i botigues improvisades de records, etc.

El temple més famós d'Angkor: Angkor Wat.

En Tomeu, na Pupuça i n'Adela de fons.

El segon aspecte més conegut de Cambodja és el preu de la cervesa. El cost de la vida és molt baix. El que provoca que sigui un destí molt concorregut per mochileros, motxillers i backpackers. Bé, ja mos enteneu. En Sebas i n'Adela després d'informar-se una miqueta de la situació del país es posaren en contacte amb algunes persones que estan treballant amb projectes de suport a la comunitat, però no pogueren trobar-se degut a la manca de temps, problemes d'infraestructures i algun que altre problema de comunicació. L'anglès és fàcil però el cambotjà costa un colló! ;)

Fent amics. Amigos para siempre...

En resum. Una setmaneta dormint a un hostal on es podia pagar 1$/nit (aquells dos són uns sibarites i pagaren tres cops més), una mica de cultura i d'història, i menjar econòmic abans de creuar una altra frontera cap al sisè país d'aquest viatge: Tailàndia.

Podeu veure més fotos de Cambodja clicant aquí.

Els túnels de Củ Chi i el Museu dels vestigis de la Guerra.

Amics i amigues, què vos ve al cap quan pensau amb el Vietnam? La guerra, Víctor-Charlies, Rambos, Agent Taronja,... Doncs aquestes eren les mateixes coses que els hi venien al cap a n'Adela i en Sebas abans d'arribar al país. També s'ha de dir que venien poc informats perquè ni tan sols sabien que el país va estar dividit en dos durant una bona època (com ho està en l'actualitat Corea).

Fent un breu resum heu de sabre que la Guerra del Vietnam va començar després d'una guerra entre els nacionalistes vietnamites contra la colonitzadora França. Els francesos, però, tenien el recolzament dels vietnamites anti-comunistes i pro-occidentals que veien amb temor una expansió del comunisme provinent de la Xina. Després de que els francesos se'n tornessin cap a casa el país es dividí en dos: Vietnam del Nord, amb un règim comunista, i Vietnam del Sud, amb un règim... que ben aviat tingué un dictador. El suport internacional de cada país provenia dels països que tots esteu pensant: URSS, Cuba, Xina,... al nord; EUA, Austràlia,... al sud. Aquesta lluita pel poder va fer que molts vietnamites del sud que estaven farts de ser governats per gent de fora combatessin els ianquis des de dintre, com un càncer. Això és el Viet Cong (Víctor Charlies, de les pelis). L'exèrcit del Nord batallava d'una manera més ortodoxa. Tots uniformats, amb tancs i avions i altre armament que jo desconec ja que entre eucaliptus tenim altres preocupacions.

Això principalment és el que tots vam aprendre durant les nostres visites als museus de Ho Chih Minh City (Saigon) i als túnels de Củ Chi. Els túnels de Củ Chi són una xarxa de túnels al voltant de la ciutat de Saigon, i alhora part d'una xarxa de túnels que comunicava la major part del territori sota terra. Una impressionant obra d'enginyeria que permetia als membres del Viet Cong desplaçar-se, amagar-se, planificar estratègies, però també era l'espai de vida de molts d'ells. Ens digueren que hi va haver persones que visqueren més de 20 anys d'aquesta claustrofòbica manera.

N'Adela i en Sebas feren una excursió cap als túnels per veure aquell camp de batalla real. Què en quedaria de la guerra? Com ho viuen els vietnamites? Què en pensen els turistes?

En Sebas com en Mikimoto (i tants altres turistes) entrant als túnels.

La sorpresa va ser que els vietnamites mostres aquest període de la seva història com un espectacle. Orgullosos d'haver "guanyat" als Estats Units. Els turistes que hi entren el primer que escolten és el so de trets de metralleta. I el primer que veuen és la cara dels guies donant la benvinguda a aquell parc d'atraccions. Sons de metralla? Aquí on hi va haver tants de morts? Doncs sí, després de tota la visita per aquell "parc" dins del bosc hi ha la possibilitat de pagar 25$ per disparar una metralleta o bé comprar tot de souvenirs relacionats amb el lloc.

El nostre guia tenia les coses molt clares. Ell tenia al davant a una colla d'ignorants amb gorra i càmera de fotos sense idea de la història del seu país. I era veritat. Tot i la primera impressió hostil, hem de dir que vam aprendre molt d'ell i de la visita. Generalment la visita comença amb un passeig pel bosc on es poden observar respiradors camuflats sota pedres, barraques de sortida de túnels i entrades als túnels camuflades amb fullaraca. Tot això dissenyat pels cossos vietnamites, no pels occidentals de metre-noranta. Per això han eixamplat alguns túnels per a què els guiris hi puguin passar. Al final et mostren uns exemples de trampes fetes amb enginy, tot s'ha de dir, que sembla que va portar de bòlit a la infanteria ianqui.

Una de les tantes trampes camuflades sota la fullaraca.

La sensació general de tot plegat fou la completa absència de solemnitat i, per què no, respecte. Respecte a totes les víctimes d'aquell episodi bèl·lic. Vaig sentir a algú dir que, com a comparació, durant les visites d'Auschwitz no hi ha ningú somrient. Així com també l'absència de cap reflexió entorn la pau, a que la guerra no es torni a repetir.

La visita al Museu dels vestigis de la guerra tenia un enfoc diferent. Allà vam poder veure tot d'imatges impactants de les  atrocitats que acompanyen una guerra: dolor, fam, generacions marcades per les seqüeles del conflicte i en aquesta guerra en concret, les de l'agent taronja, un potent herbicida amb el qual van literalment destruir boscos i contaminar tant el sòl com l'aigua. Aquest potent agent químic que van ruixar des de l'aire els americans van provocar efectes devastadors en la salut dels qui combatien en aquell moment però també han romasos latents fins a aparèixer en segones generacions. Uns efectes que van provocar malformacions de tot tipus i greus discapacitats mentals.

Cartells de solidaritat amb les víctimes de la guerra.

Tot i els 4.000.000 de víctimes vietnamites afectades per aquest des-foliador, les companyies químiques subministradores Montsanto i Down Chemical no van assumir la seva responsabilitat i es van negar a indemintzar a les víctimes. Pel contrari si ho van fer amb les víctimes d'EUA.

PD: Per cert, podeu veure totes les fotos de la nostra estada al Vietnam aquí.

Des de la Cotxinxina!!

Ja se sap que viatjant s’aprenen moltes coses, per això la Pupuça i jo, que som una puça i un koala de ment inquieta, ens hem decidit a viatjar. Però qui m’havia de dir a mi, que faríem cap a la Cotxinxina!

Doncs sí, resulta que aquest és el nom que van posar els francesos a una zona concreta del sud del Vietnam quan van estar per aquí fent l’animalot i intentant colonitzar. Saigon canvià el seu nom per Ho Chi Minh City (HCMC) després de la Guerra del Vietnam contra EUA, Ho Chi Minh va ser un heroi nacional que encapçalà les tropes comunistes que finalment no es deixaren vèncer front la US Army.

Art urbà

Saigon és molt diferent del nord del Vietnam. Semblen dos països amb coses comuns però diferents tot i que tenen el mateix govern a tot el país. Una ciutat més cosmopolita, amb edificis alts i les típiques botigues de grans marques que acostumes a trobar-te a les grans ciutats. Això sí, com els seus coetanis del nord passen la vida a les voreres, on tu pots veure a qualsevol persona: empresari, fuster, turista o qui sigui, assegut a una de les petites taules que formen un “restaurant”. Allà pots menjar el clàssic Pho (fideus) o alguna cosa més, mentre contemples com passa la gent (i les motos).

El Sebas i l’Adela es van instal·lar a un hotelet (de mala mort) al carrer dels motxileros: Pha Ngu Lao. Allà tens tots de serveis enfocats a que els turistes consumeixin: agències de tours, hostals, llocs de menjar vietnamita o occidental (com pasta o pizza), massatges, souvenirs i totes les imitacions que vulguis. Ah! I cervesa barata!

Curiositats del Vietnam:

- Les pelis no es doblen. Es poden escoltar en l’idioma original mentre una veu vietnamita va explicant el que passa.
- Quan un negoci funciona bé o te una bona crítica a les guies de viatges, se n’obren alguns més amb el mateix nom, així els turistes es confonen.

Huế i Hội An, entre la Vietnam del nord i la del sud

Huế és parada obligatòria a Vietnam, així que en Sebas i l’Adela van decidir visitar la que temps enrere fou capital de la part sud del país. Envoltada pel Riu Perfum ja es comença a percebre que ens allunyem de Hanoi, com si l’estampa comunista es difuminés. Tot i que el tràfic continua essent igual de boig i, sense cap mena de sentit, això és el que, alhora, et dóna seguretat. Sempre hi ha algú que va contra direcció i no tan sols tu.

El primer que vam anar a veure va ser la Ciutadella i el Palau Imperial, la qual pots veure amb una mica d’imaginació ja que en realitat no és que quedi molta cosa. Els bombardejos dels americans van destruir-ne la major part. Ells van caminar una bona estona per allà però jo nomes hi veia paletes col·locant pedres i pintors que només feien anar el color vermell. I sota aquell sol! No m’estranya que vagin tots amb aquell barret!

Ens digueren que els vietnamites eren baixets, però tant?

Pels voltants de Huế hi ha la Pagoda més gran del Vietnam (Thien Mu) i diverses tombes, la més destacada és la de Minh Mang. Aquest parell es van fer amics de la Gina i el Chris, una francesa i un anglès ben eixerits. Junts van decidir llogar unes bicis i anar a mirar més pedres antigues. Ben divertits! Nomes us diré que va ploure gairebé tot el dia, i que van remullar els peus als tolls unes 50 vegades! Recordeu el grup de xecs que vam conèixer a Sapa? Doncs aquí els vam tornar a trobar i vam sopar plegats, és casualitat o potser és que tothom fa la mateixa ruta… alguna cosa em feia pensar que aquelles cerveses no serien les últimes que compartiríem.

Per un dia em vaig sentir el rei de la Ciutadella.

I quina sorpresa e arribar a Hội An, un poblet amb aspecte medieval on als vespres s’encenen tot de fanalets vermells. Una monada! (com diuen els mallorquins.) Allà la Pupuça i jo ens vam fer uns “trajes” a mida, ja que en aquesta zona es cus molt bé i econòmic, també unes sabates, aprofitant que la pell és més barateta. Tot i l’aire encantador que desprèn, amb tant de guiri arriba un punt que sembla Port Aventura, tot i que no és d’estranyar amb tanta cosa "xula i barateta"...

Part de la ciutat il·luminada de Hội An.

I quina sorpresa e arribar a Hội An, un poblet amb aspecte medieval on als vespres s’encenen tot de fanalets vermells. Una monada! (com diuen els mallorquins.) Allà la Pupuça i jo ens vam fer uns “trajes” a mida, ja que en aquesta zona es cus molt bé i econòmic, també unes sabates, aprofitant que la pell és més barateta. Tot i l’aire encantador que desprèn, amb tant de guiri arriba un punt que sembla Port Aventura, tot i que no és d’estranyar amb tanta cosa "xula i barateta"...

Com us deia fa una estona, jo i la Pupuça ens oloràvem que ens tornaríem a veure amb els xecs i després d’acomiadar-nos dues vegades, voilà ens vam retrobar a una cruïlla a Hội An. L’Adela i el Sebas, ja ho diuen que els pacs turístics son un “enganyabobos” però ells van i en compren un per anar a visitar més pedres antigues, és que els prenen el pèl i els quartos! En fi, van anar a visitar les runes de My Son, una antiga ciutat de la civilització Chan.

Aquí han trobat els primers catalans del viatge! Una parella de metges i un fuster. Va ser divertit tornar a parlar català amb algú que no fossin ells mateixos, sobre tot per l’Adela, que sembla una nena poc parladora quan es parla amb anglès, aquest matí amb els catalans semblava una cotorra!

No us explico res més dels dies per aquesta zona, ja veureu les fotos que és més distret. Ah sí! Només una cosa, per alguna raó político-misteriosa al Vietnam no ets pot connectar al Facebook, tot i que en alguns bars han aconseguit fer alguna trampa i així pots fer-ho.

De camí cap a HCMC amb un bus-llitera. Bona nit!

PD: A Hội An, en Sebas es va sentir com a casa en veure la mateixa fauna nocturna que es pot veure últimament a primera línia de s'Arenal... sí sí, aquella que surt a menjar entre els contenidors... Nom científic: ratus ratus.

O'Chau als H'Mong i Ka Phè amb iogurt.

El Vietnam està ple de vietnamites, però no només. Hi ha comunitats H'Mong, Red-Tse,... i es caracteritzen i diferencien per la seva vestimenta. Aquestes comunitats no només viuen als terrenys dins de les fronteres del Vietnam, sinó també de la Xina. Nacions sense estat? Potser sí...

Diuen en castellà que "la cabra tira pa'l monte" i aquells dos enlloc d'anar directes cap a Austràlia es dediquen a fer trekkings per les muntanyes. A nosaltres també ens va agradar, sobretot perquè vam fer més amics: en David, en Michal, na Dana i na Markéta, de la República Txeca. Amb ells vam compartir una excursió per les muntanyes amb un guia H'Mong, que s'ha educat i format en una associació del poble de Sapa (al nord de Vietnam) dedicada a la formació dels joves d'aquesta minoria ètnica. Aquesta associació els ensenya anglès i com ser guia turístic. Vam poder compartir una tarda d'aprendre anglès, en Sebas feia de teacher i n'Adela i les altres noies d'alumnes.

Sapa és autèntic malgrat l'excés de turistes. Les diferents comunitats ètniques es reparteixen entre vendre al mercat i vendre's als turistes. Ep! No penseu malament. Es venen com a guies per fer excursions i dormir a cases de particulars. Malgrat tota aquesta oferta de guies (molt econòmica), nosaltres decidírem pagar una mica més per a què un noi H'Mong de l'associació O'Chau ens fes de guia. En Mr. Chi ens portà per camins sense turistes (això ja va valer la pena), vam dormir i prendre un bany d'herbes a casa d'una família Red-Tse i vam tastar vi d'arròs casolà. Una bomba! Sobretot pen Mr. Chi... hehehehe

Els paisatges són molt verds, frondosos, salvatges. També trobàrem terrasses d'arròs i, tot i que no eren tan espectaculars com a Filipines, ens donà a entendre que fer terrasses a les muntanyes és un recurs de supervivència per les comunitats més aïllades. És un lloc per estar-s'hi una temporada. Aprendre com es pot viure amb un foc a terra i un matxet. Un model de vida molt allunyat de l'estil consumista que estem acostumats, però que alhora, saben explotar la indústria del turisme.

La "Terra Baixa", el poble de Sapa, és una Andorra vietnamita. Si a Bukhansan, a Corea, tot eren tendes de roba de primeres marques, al Vietnam tot són tendes d'imitació de primeres marques. Però, qui es resisteix a comprar-se una motxilla The North Face per 10€? O unes botes per 20€? O una ronyonera per 5€? O un xubasquero? O uns calcetins? O lo que sigui... encara que tothom sap que la marca és The North Fake, els turistes som garrulos

Estem segurs que marxarem del Vietnam amb gust de cafè. Sobretot del cafè amb iogurt. Boníssim!!

Vistes de les muntanyes del nord del Vietnam.

Dona Red-Tse que es va aferrar com una paparra per vendre'ns "artesania".

PD: O´Chau, vol dir gràcies en l'idioma dels H'Mong.

Good Morning Vietnaaaaaaaaam!!!

Ei! Ja tornem a donar senyals de vida!!

El Vietnam, un país totalment desconegut per a nosaltres (un més). La primera sensació de la capital Hanoi es pot comprovar amb el post anterior: caos, milions de motos en totes direccions i carregades amb qualsevol cosa que et puguis imaginar. Cada dia una sorpresa.

La ciutat té un aspecte antic, com a gris, recorda aquests llocs amb empremta comunista. Actualment es veu humil, però no pobra. Almenys no veiem gent tan pobra com a Manila, val a dir que a Hanoi no és permès demanar almoina, pel que ens digueren aquells més desemparats reben fruites per a "vendre-les" a un peu més car de mercat, és la manera que tenen de demanar diners. A més, sembla que qui més qui menys té o una bicicleta o una moto vella o un espai entre quatre parets per muntar-hi un negoci.

Sort que na Pupuça i jo sempre estàvem dins la motxilla d'aquell parell perquè sinó no ens haguéssim atrevit ni a creuar al carrer!! Un dia anàrem tots d'excursió a veure els llocs més emblemàtics de la ciutat: el mausoleu de Ho Chi Minh (el líder nacional qui va encapçalar el país en les guerres contra França i EUA) la casa on va viure, el llac Hoan Kiem, el Temple de la Literatura (Van Mieu),... Allà al Temple hi havia molt ambient, tant de turistes com de nacionals, doncs és un lloc on alumnes graduats universitaris van a celebrar que han acabat. El Temple fou un espai acadèmic de fa més de 1000 anys!! Jo, com sempre, buscant amistats...

En Sebas i na Pupuça colant-se a la foto de grup dels estudiants.

Tot i que prefereixo els eucaliptus, tenia el mono de penjar-me!!

Tot l'equip: la coreana, el japonès, en Tomeu i na Pupuça al Tempre de la Literatura

Un altre dia anàrem a passejar pel Barri Francès de Hanoi, ple de cafeteries i hotels més cuquis on pots arribar a trobar rebosteria plena de mantega al més pur estil francès ;) i gent un pèl menys grisa que a la resta de la ciutat. La gent del nord del Vietnam tenen la fama de ser gent seriosa, disciplinats... molt comunistes. Ara bé, les persones reien més que a Filipines...

N'Adela i en Sebas es trobaren varis viatgers a qui no els hi va agradar Hanoi. Jo sé, que a ells sí que els hi va agradar. Té un punt diferent.

PD: Pels que no ho sapigueu, el títol del post és una pel·lícula de riure basada en el Vietnam durant la guerra, la recomanem!

Pero tira pa'lante, no??

Passejar per la capital del Vietnam, Hanoi, és una pista d'aventures: aceres utilitzades com a pista de bàdminton, taller mecànic o cafeteria, voral del carrer com a clavegueram i trànsit aparentment descontrolat. Però ningú crida, ningú s'emprenya, tothom somriu i no s'hi veuen accidents.

Pista de bàdminton municipal

Perruqueria a Hanoi

Això sí: the bigger the winner.

The Hundred Islands National Park

Ja que l'opció més caribenya de Filipines quedava descartada pel Sebas i n'Adela, van decidir anar a visitar el Parc Nacional de Hundred Islands, una zona a la costa oest de Luzon. La característica principal d'aquest parc nacional són les més de cent illes que hi ha a prop de la població d'Alaminos, les quals es poden visitar, banyar-se, fer snorkel (banyar-se amb el tub i els patos, vaja...). Tenint en compte que som al novembre i aquí les temperatures son prou altes com per banyar-se sembla una alternativa genial!

N'Adela i en Sebas són uns trempats! Enlloc de buscar un hostalet o un alberg per quedar-s'hi van decidir buscar algú particular que els allotgés uns quants dies. Trobaren una al·lota de CouchSurfing que vivia a Calasiao, a prop de Dagupan. Ara us queda més clar, no? :) A dues hores d'Alaminos i el Parc Nacional. Na Vidyia els acollí a ca seva on viu amb els seus pares, uns germans, nebots, gossos i mainaderes. A casa seva s'hi trobava un temple Hare Krishna, així que l'experiència i l'aprenentatge per a tots fou enorme!

La casa-temple i el jardí.

El Hundred Islands National Park no és un lloc tan turístic com altres zones de les Filipines i en Sebas i n'Adela es trobaren més turistes nacionals que no pas d'arreu. Els serveis d'allà també mancaven d'una organització que es pot trobar a altres destins del país. Tot i així, aquells dos feren un tour amb barqueta per l'arxipèlag mentre que na Pupuça i jo ens quedàrem guardant les motxilles a una cabanyeta de fusta i palmes de cocoter gestionat per un britànic.

Navegant per l'arxipèlag de Hundred Islands National Park

Proper destí: Vietnam!

PD: Recordeu que podeu veure més fotos de les Filipines aquí.

Una petita part de les Filipines

Platja o muntanya? Aquest fou el dilema d'aquells dos per passar els seus dies a les Filipines. Les Filipines és un país molt extens amb més de 7000 illes on la zona central de les Visayas és possiblement el més turístic i conegut amb les ciutats de Cebú o Boracay. Manila es troba a la illa de Luzon on al nord hi ha les muntanyes Cordillera. Com que no teníem dies suficients per visitar-ho tot s'havien de decidir entre les zones turístiques de platja amb mojitos baix cocoters o bé fer dotze hores d'autobús per veure les "Rice Terraces", unes terrasses per conrear arròs de fa més de 2000 anys i són patrimoni mundial de l'UNESCO.

L'opció guanyadora fou anar a la muntanya, sembla mentida que en Sebas sigui illenc. O potser és que té por de descobrir que hi ha altres platges paradisíaques més enllà de les mallorquines? Idò això, el rostre de n'Adela i en Sebas tornà a ser el de sempre al voltant de natura, tranquil·litat (tot i no sempre) i bon menjar.

El viatge d'autobús ja fou una experiència. Pregunta pel lector/a: quantes persones caben dins d'un autobús? Doncs al número que heu pensat sumeu-hi els infants a les faldes, un seient extra per filera tapant el passadís i a les escales també hi ha lloc! Com serà el maleter!

Com que una imatge val més que mil paraules, enlloc d'explicar-vos com són les Rices Terraces podeu donar un cop d'ull a les fotos de l'àlbum (podeu clicar aquí). Mireu què pinxo que sortim na Pupuça i jo a la foto!

De terrasses d'arròs n'hi ha quasi bé al llarg de tota la Cordillera i poden tenir forma de teranyina, de mitja lluna,... Les de Banaue són a tocar del poble i després de fer una excursioneta (diguem-n'hi fer un trekking) de 6h arribàrem a les de Bantad que són Patrimoni per l'UNESCO. Aquestes terrasses, tot i que es poden desfer per les riuades, s'han anat utilitzant de fa més de 2000 anys i encara avui en dia les famílies en tenen un parell (mallorquí) en propietat per autoconsum. Resulta curiós que aquesta obra arquitectònica del Pacífic sigui tan semblant a les que feren el inques a Amèrica o els àrabs a la Serra de Tramuntana.

Sort que per l'estada a Banaue en Sebas i n'Adela no anaren amb presses, doncs com que hi plou cada dos per tres els plans s'han de prendre amb calma. Tot i així, tingueren molta sort amb el temps i després d'uns dies tornaren a fer les maletes per anar a Sagada, un altre poble de la Cordillera famós per les seves coves, les hanging coffins (taüts penjants de la roca) i el seu ambient hippie.

Durant la nostra estada a la Cordillera hem conegut gent de molts llocs que han fet que aquesta escapadeta valgui més la pena: en Quique i n'Àngel de Madrid, na Theresa d'Alemanya, n'André i na Marie també d'Alemanya, na Kristina de Noruega i el seu marit Paul de Romania, un parell de britànics i un ianqui. Ah! També coneguérem uns argentins.

Taxis de muntanya

En aquests pobles de muntanya han canviat el ruc de quatre potes per aquests tricicles 150cc amb el sidecar amb sostre tot soldat a la moto...

Amb capacitat per a quatre persones, si en voleu qualcun l'haureu de venir a buscar perquè si el desmuntem no seríem capaç de tornar-lo a muntar.

En Salvador fou el nostre guia-conductor de l'excursió que férem a les Rice Terraces Batad.

Arribem al sud-est asiàtic

Quin xoc fou l'arribada a les Filipines!! Na Pupuça i jo ens adormírem tan bon punt l'avió va enlairar-se de Tòquio, que ja li va costar, doncs la tripulació de cabina volia equilibrar el pes com si fos una balança romana que si ara quatre nens al davant... que si ara dos adults al darrera... El fet fou que quan ens despertàrem al s'endemà a Manila, n'Adela i en Sebas feien una cara que no les hi havíem vist mai.

Resulta que arribàrem tots a la pensió amb la típica benvinguda d'un país econòmicament pobra: et cobren tot el que poden del taxi, t'intenten colar una habitació més cara de la que hi havia reservada... però el pitjo fou veure la ciutat amb llum diürna. N'Adela i en Sebas són molt caminadors, i camina caminaràs... la realitat els anava mostrant la cara B d'un país molt turístic: insalubritat als carrers, gent literalment tirada al carrer amb quatre cartrons, nens i nenes demanant i tombant sols per la ciutat, petites paradetes on vénen qualsevol cosa per tal de guanyar-se un pesos per sobreviure, els tricicles destartalats amb capacitat il·limitada i tot això al costat de grans centres comercials custodiats per agents de seguretat armats fins les dents i escàners a les entrades.

N'Adela ja havia viscut quelcom similar a Nicaragua però pen Sebas fou una situació completament nova. Foren uns moments durs. Sort que na Pupuça i jo ens quedàrem a la pensió i poguérem parlar amb l'estaf conversant sobre la història del país tant lligada a Espanya (de fet durant més anys que Catalunya) i l'herència que perdura com molt de vocabulari, tipus de menjar o la San Miguel, però també records d'un període colonial molt estricte i dur per la gent de Filipines. Ep ep ep ep!!! De tot això fa ja molts d'anys, i el tracte que hem rebut ha estat beníssim (serà perquè sóc un koala australià??).

A la ciutat de Manila

Jeepneys urbans

Ensaïmada filipina (amb formatge de bola - en Sebas no parava de riure)

Okinawa folk music

Com ja vos vam explicar, a l'hostal de Kyoto mos trobàrem gent molt agradable i un dels treballadors mos va proposar anar a escoltar una mica de música folk de les illes d'Okinawa, que es troben al sud amb un clima tropical... no com a la resta del Japó.

Resulta que ell toca amb el grup que surt al vídeo, però toca percussió i per aquell bolo volien quelcom més tranquil·let...

感 謝 Arigato gozaima!!

Aquestes són les meves paraules per al Japó i, concretament per a la geisha que ens ha fet de guia a mi i a na Pupuça durant aquesta setmana. No podem dir que hagem vist molt del Japó, perquè set dies és poc per a un país tan gran i tan ric, però sí que hem gaudit de la seva gent, i això no es pot llegir a cap guia de viatges ni es veu a les fotografies.

La nostra arribada fou a Osaka, on na Noriko (de Hospitality Club) i el seu ocellet Piu ens van allotjar a tota la família. Fou una sort coneixer-la perquè, a banda d'acollir-nos a casa seva, ens ha mostrat racons d'Osaka i de Nara, ens ha recomanat (i molt bé) què menjar i on anar... i fins i tot a Tòquio ens va convidar a passar un dia amb els seus amics! El que no saben n'Adela i en Sebas és que jo vaig fer més amics que ells...

Osaka és potser la segona ciutat del Japó després de Tòquio i la seva àrea metropolitana. A primer cop d'ull ens vam adonar que no té res a veure amb Seül: gent més tranquil·la, moderna i estrafolària, estímuls lluminosos (però no tants), tot més ordenat... i també tot molt més car. I això que alguns amics d'en Sebas i n'Adela els havien dit que si Japó era baraaaaaaaat, que si els mòbils i les tabletes estaven tirades de preeeeeeeeeeeu. Res de res.

Prop d'Osaka hi ha la ciutat de Nara, coneguda pels seus temples patrimoni mundial de l'UNESCO i perquè hi ha més cérvols que habitants, tan educats com qualsevol altre japonès. També a la mateixa regió d'Osaka hi ha Kyoto, molt coneguda pel seu casc antic ple (literalment) de temples-patrimoni-mundial-de-l'UNESCO i els seus guiris corresponents. Tot i ser una ciutat molt turística no deixa de ser encisadora i això és el que més ens va agradar a tots. A qualsevol lloc et pots trobar una entrada petita d'una casa amb un jardinet pulcre, una tendeta de productes artesanals, una parella de geishas passejant, petites escultures de buda discretament col·locades. Vaja, que només passejant i perdre's pels carrerons ja val la pena Kyoto. I vaja amb n'Adela i en Sebas!! Els deixo sols una estona i coneixen un viatger alemany que fa any i mig que volta amb la seva furgo camper i n'hi queden dos més, un altre dia fan cas del que els hi diu l'al·lot de l'hostal i acaben a un centre comercial escoltant un concert de música tradicional d'Okinawa (illes tropicals del sud del Japó). No se'ls pot deixar sols...

Tòquio és una altra història: hotels càpsula, edificis sencers on la gent juga online 24h, l'edifici Sony on trobes de tot, que si el barri de Roppongi per anar de festa, que si el sumo, que si el Palau Imperial, que si la visió del Mont Fuji nevat,... bé, doncs de tot això no hem vist res. En dos dies i mig no es pot veure tot i hem estat gaudint més de la gent que hem conegut que d'allò que podem visitar el dia de demà. Ara bé, agafar el metro és tota una experiència. A Barcelona et pots embullar amb els Ferrocatas i Renfe (sobretot si ets de Mallorca, ja que "un tren és un tren"). Idò a Tòquio hi circulen trens i metros de 10 empreses diferents!!!! I el tiquet d'un no et val per l'altre...

Tot i així passar un dia al Yoyogi Park i veure gent de tota mena val la pena, com també acostar-se a l'SkyTree, la torre-de-telecomunicacions-més-alta-del-món, amb uns 600m d'alçada. I qui no gaudiria d'esmorzar a les 7 del dematí un plat de peix cru amb arròs? Dit així... doncs potser no. Però noltros direm que vàrem degustar Maguro i Sashimi, amb tonyina i salmó respectivament. A què ja sona més apetitós??

Com a curiositat de l'escriptura japonesa, heu de saber que, abans de la I Guerra Mundial s'escrivia de dalt a baix i de dreta a esquerra, però això era massa complicat pels americans (qui guanyaren la guerra amb el Japó) i decidiren que s'ha d'escriure com "Déu mana": d'esquerra a dreta. Gràcies als ianquis, tothom comprèn ara l'escriptura japonesa...

Com veieu no mos hem avorrit, tot i que el Japó és un país que demana més dies per assaborir la seva essència. Però ara mateix ja mos trobam tots a Manila (Filipines) on avui a la nit agafarem un bus fins a les muntanyes del nord i probablement no tindrem connexió a Internet.

Podeu veure més fotos aquí.

PD: Tot i que no som a les antípodes del Japó, ho sembla....

Ai les coreanes!! (les aventures, és clar)

Doncs això, res més aterrem a l'aeroport d'Incheon a Seül em trobo que dues mosses vénen a rebre'm per a què no em falti de res durant l'estada a la ciutat.

Mentre jo anava a conèixer Seül amb la meva amiga, n'Adela i en Sebas marxaren amb els dos coreans que els han fet d'amfitrions: na Kwi-Ae (Anne) i en Young-Kyo, tot i que no han pogut estar tot el temps que els hi hagués agradat ja que aquí a Corea la gent treballa moltes hores, les estones que han pogut compartir han estat intenses.

Heu de saber que en aquesta ciutat s'hi mescla un ambient molt tecnològic amb una societat molt conservadora, això es veu a tot arreu: milers d'estímuls lluminosos, gent per tot arreu, olors, colors que es barregen en una gran avinguda plena de transit i gratacels però tallada per carrerons estrets i ombrívols. Tot és un codi diferent per a tots nosaltres i que, quelcom tan quotidià com anar a fer un mos a un restaurant pot esdevenir en una petita aventura. En aquestes fotos veureu com n'Adela sembla feliç abans de posar-se amb els chopsticks (palillos) i el Sebas intenta seguir el què veu a les fotos del menjar i sort de la madona qui li explicà que no cal vessar tot el brou damunt la taula per gaudir del menjar... val a dir que el que semblava un plat venia a ser un escorredor.

Seül és una ciutat tan gran que basta agafar l'autobús o el metro, baixar a qualsevol lloc i posar-se a caminar per trobar-se immers en un entorn completament diferent al mediterrani. En Sebas, n'Adela i na Pupuça es deixaren anar sense rumb per tot arreu descobrint així els racons de la ciutat: el mercat Namdaemun, el Palau Gyeongbokgung, Seoul Plaza, el passeig Sejongno on hi ha les estàtues dels dos reis més influents i actualment respectats de Corea, el barri Myeong-Dong, fins i tot al barri Gangnam (sí, sí, d'aquí ve la cançó que tothom escolta i balla, fins i tot l'Artur Mas del Polònia i el Mitt Romney de veritat, busqueu-lo al YouTube).

Tanta gent angoixa una mica, i aquells dos volgueren anar a estirar les cames enmig de la natura, al Parc Nacional Bukhansan, a tocar de Seül. El que no sabien aquests dos és que a una ciutat tan gran, toca a molta gent a tot arreu per molt que ho reparteixis. Realment els hi agradà molt i no els hi costà conèixer gent autòctona per fer-los de guia.

Un altre dia els pegà per anar a una ciutat de l'extraradi de Seül, Suwon, que per variar, té més habitants que Madrid. Allà visitaren una fortalesa patrimoni mundial de l'Unesco, una casa d'una parella que els va acollir dos dies i una de les 10 universitats de la ciutat. Tot plegat fou una experiència gastronòmica, cultural i psicodèlica (res no és el que sembla...).

En resum, ells no ho reconeixeran però quasi se'ls hi cau la llagrimeta l'últim dia de Seül en acomiadar-se de n'Anne i en YK, i recordant tota la gent que s'han trobat i lo bé que s'ha portat tothom amb ells. Per la meva banda, us he d'informar que he convençut a una de les bessones a que ens acompanyi pel Japó, on partirem demà al matí i hi serem uns dies. L'altra ossa bessona ha decidit emigrar cap a Mallorca a la recerca d'una vida millor (no sap com són els ossos alemanys...).

PD: Podeu veure més fotos de Corea clicant aquí.

Perfil d'en Tomeu

Uep! Amb les presses no m'havia presentat. Aquí vos deix amb el meu perfil!

Na Pupuça és massa petita per aparèixer a les fotos, però creieu-me que no me deixa ni un minut! Quan no és darrera les orelles està amagada entre qualque pèl del braç.

El farcell ben preparat

Amics i amigues:

Després de moltes cavil·lacions, en Sebas i n'Adela han aconseguit tenir-ho tot enllestit per iniciar el viatge que em durà cap a casa. S'han vacunat, han endreçat els temes financers, escanejat i fotocopiat els documents més importants, s'han informat de la ruta que volien traçar (tot i que el visat de la Xina els ha fet canviar una mica d'idea) i, sobretot, sé ben cert que han compartit moments previs amb la gent estimada, tot i que no han tingut temps de veure a tothom.

Sense que se n'hagin adonat, m'he col·lat dins del seu equipatge. Si em busqueu a la foto m'hi trobareu enmig de:

- Motxilla de muntanya de 50l
- Motxilla de muntanya de 60l
- Bossa de roba
- Motxilla ultralleugera de 20l
- Rinyoneres x2
- Funda impermeable per motxilla gran

ROBA
- Jaqueta impermeable
- Jaquetes x2
- Gorres molones-que-hi-caben-per-tot (x2)
- Mitjons x10
- Calces x5
- Calçons blancs x5
- Sostens x2
- Banyador
- Bikini
- Camisetes de tirants x3
- Camisetes de màniga curta x4
- Camisetes de màniga llarga x4
- Vestits x2
- Camisa
- Jersei llarg
- Forro polar
- Dessuadora
- Armilles x2
- Malles llargues
- Malles curtes
- Calçons curts
- Calçons llargs x3
- Texans x2- Sandàlies de muntanya x2
- Esportives x2
- Hawaianes x2
- Pareos x2
- Tovalloles d'assecat "ultraràpid" x2

PER DORMIR I ESTAR BEN NETS
- Sacs de dormir d'estiu x2
- Sacs de dormir de seda x2
- Mosquitera individual (en faltarà una!)
- Coixí imfable
- Paper de combat
- Necessers x2 (un de gran súper complet i un més petit per l'avió)
- Farmaciola x2 (igual que el necesser)
- Kit de menstruació

ELECTRÒNICA
- Ordinador Netbook + funda + carregador
- Cable de càmera CANON i el carregador (la càmera de n'Adela no hi és!!)
- Flash USB 16GB + un altre de 8GB
- Targetes SD 2GB
- Adaptador universal de corrent
- MP3 i cascs
- Càmera de fotos d'en Sebas i funda
- Telèfons mòbils, carregador de corrent i cable d'ordinador

PER ENTRETENIR-SE
- Llibres de lectura x2
- Llibre de gramàtica d'anglès
- Diccionari anglès - castellà
- Estoig amb llapissos i colors
- Llibretes x2
- Guia Lonely Planet del Sud-est asiàtic (Juliol 2012)
- Pals xinos de malabars
- Teraband per posar-se fort (cortesia d'en JAM)
- Fona i pilota de tenis

REGALS QUE PORTEN
- Avellanes
- Galletes
- Chartreusse x3
- Botes de vi x2

COSES ÚTILS
- Frontals x2
- Cordill
- Mosquetons
- Carmanyoles LightMyFire x2
- Costurer (cedit per L.C.)
- Cantimplora
- Tassa de fusta
- Bossa compressiva per roba (va molt bé per estalviar espai)
- Bano
- Bossetes impermeables per a la documentació

Pes motxilla gran #1 = 10,2 kg
Pes motxilla gran #2 = 11,8 kg
Pes motxilla petita = 3,5 kg
Pes bossa = 1,2 kg

Pes total = 26 kg