Els túnels de Củ Chi i el Museu dels vestigis de la Guerra.

Amics i amigues, què vos ve al cap quan pensau amb el Vietnam? La guerra, Víctor-Charlies, Rambos, Agent Taronja,... Doncs aquestes eren les mateixes coses que els hi venien al cap a n'Adela i en Sebas abans d'arribar al país. També s'ha de dir que venien poc informats perquè ni tan sols sabien que el país va estar dividit en dos durant una bona època (com ho està en l'actualitat Corea).

Fent un breu resum heu de sabre que la Guerra del Vietnam va començar després d'una guerra entre els nacionalistes vietnamites contra la colonitzadora França. Els francesos, però, tenien el recolzament dels vietnamites anti-comunistes i pro-occidentals que veien amb temor una expansió del comunisme provinent de la Xina. Després de que els francesos se'n tornessin cap a casa el país es dividí en dos: Vietnam del Nord, amb un règim comunista, i Vietnam del Sud, amb un règim... que ben aviat tingué un dictador. El suport internacional de cada país provenia dels països que tots esteu pensant: URSS, Cuba, Xina,... al nord; EUA, Austràlia,... al sud. Aquesta lluita pel poder va fer que molts vietnamites del sud que estaven farts de ser governats per gent de fora combatessin els ianquis des de dintre, com un càncer. Això és el Viet Cong (Víctor Charlies, de les pelis). L'exèrcit del Nord batallava d'una manera més ortodoxa. Tots uniformats, amb tancs i avions i altre armament que jo desconec ja que entre eucaliptus tenim altres preocupacions.

Això principalment és el que tots vam aprendre durant les nostres visites als museus de Ho Chih Minh City (Saigon) i als túnels de Củ Chi. Els túnels de Củ Chi són una xarxa de túnels al voltant de la ciutat de Saigon, i alhora part d'una xarxa de túnels que comunicava la major part del territori sota terra. Una impressionant obra d'enginyeria que permetia als membres del Viet Cong desplaçar-se, amagar-se, planificar estratègies, però també era l'espai de vida de molts d'ells. Ens digueren que hi va haver persones que visqueren més de 20 anys d'aquesta claustrofòbica manera.

N'Adela i en Sebas feren una excursió cap als túnels per veure aquell camp de batalla real. Què en quedaria de la guerra? Com ho viuen els vietnamites? Què en pensen els turistes?

En Sebas com en Mikimoto (i tants altres turistes) entrant als túnels.

La sorpresa va ser que els vietnamites mostres aquest període de la seva història com un espectacle. Orgullosos d'haver "guanyat" als Estats Units. Els turistes que hi entren el primer que escolten és el so de trets de metralleta. I el primer que veuen és la cara dels guies donant la benvinguda a aquell parc d'atraccions. Sons de metralla? Aquí on hi va haver tants de morts? Doncs sí, després de tota la visita per aquell "parc" dins del bosc hi ha la possibilitat de pagar 25$ per disparar una metralleta o bé comprar tot de souvenirs relacionats amb el lloc.

El nostre guia tenia les coses molt clares. Ell tenia al davant a una colla d'ignorants amb gorra i càmera de fotos sense idea de la història del seu país. I era veritat. Tot i la primera impressió hostil, hem de dir que vam aprendre molt d'ell i de la visita. Generalment la visita comença amb un passeig pel bosc on es poden observar respiradors camuflats sota pedres, barraques de sortida de túnels i entrades als túnels camuflades amb fullaraca. Tot això dissenyat pels cossos vietnamites, no pels occidentals de metre-noranta. Per això han eixamplat alguns túnels per a què els guiris hi puguin passar. Al final et mostren uns exemples de trampes fetes amb enginy, tot s'ha de dir, que sembla que va portar de bòlit a la infanteria ianqui.

Una de les tantes trampes camuflades sota la fullaraca.

La sensació general de tot plegat fou la completa absència de solemnitat i, per què no, respecte. Respecte a totes les víctimes d'aquell episodi bèl·lic. Vaig sentir a algú dir que, com a comparació, durant les visites d'Auschwitz no hi ha ningú somrient. Així com també l'absència de cap reflexió entorn la pau, a que la guerra no es torni a repetir.

La visita al Museu dels vestigis de la guerra tenia un enfoc diferent. Allà vam poder veure tot d'imatges impactants de les  atrocitats que acompanyen una guerra: dolor, fam, generacions marcades per les seqüeles del conflicte i en aquesta guerra en concret, les de l'agent taronja, un potent herbicida amb el qual van literalment destruir boscos i contaminar tant el sòl com l'aigua. Aquest potent agent químic que van ruixar des de l'aire els americans van provocar efectes devastadors en la salut dels qui combatien en aquell moment però també han romasos latents fins a aparèixer en segones generacions. Uns efectes que van provocar malformacions de tot tipus i greus discapacitats mentals.

Cartells de solidaritat amb les víctimes de la guerra.

Tot i els 4.000.000 de víctimes vietnamites afectades per aquest des-foliador, les companyies químiques subministradores Montsanto i Down Chemical no van assumir la seva responsabilitat i es van negar a indemintzar a les víctimes. Pel contrari si ho van fer amb les víctimes d'EUA.

PD: Per cert, podeu veure totes les fotos de la nostra estada al Vietnam aquí.