Una petita part de les Filipines

Platja o muntanya? Aquest fou el dilema d'aquells dos per passar els seus dies a les Filipines. Les Filipines és un país molt extens amb més de 7000 illes on la zona central de les Visayas és possiblement el més turístic i conegut amb les ciutats de Cebú o Boracay. Manila es troba a la illa de Luzon on al nord hi ha les muntanyes Cordillera. Com que no teníem dies suficients per visitar-ho tot s'havien de decidir entre les zones turístiques de platja amb mojitos baix cocoters o bé fer dotze hores d'autobús per veure les "Rice Terraces", unes terrasses per conrear arròs de fa més de 2000 anys i són patrimoni mundial de l'UNESCO.

L'opció guanyadora fou anar a la muntanya, sembla mentida que en Sebas sigui illenc. O potser és que té por de descobrir que hi ha altres platges paradisíaques més enllà de les mallorquines? Idò això, el rostre de n'Adela i en Sebas tornà a ser el de sempre al voltant de natura, tranquil·litat (tot i no sempre) i bon menjar.

El viatge d'autobús ja fou una experiència. Pregunta pel lector/a: quantes persones caben dins d'un autobús? Doncs al número que heu pensat sumeu-hi els infants a les faldes, un seient extra per filera tapant el passadís i a les escales també hi ha lloc! Com serà el maleter!

Com que una imatge val més que mil paraules, enlloc d'explicar-vos com són les Rices Terraces podeu donar un cop d'ull a les fotos de l'àlbum (podeu clicar aquí). Mireu què pinxo que sortim na Pupuça i jo a la foto!

De terrasses d'arròs n'hi ha quasi bé al llarg de tota la Cordillera i poden tenir forma de teranyina, de mitja lluna,... Les de Banaue són a tocar del poble i després de fer una excursioneta (diguem-n'hi fer un trekking) de 6h arribàrem a les de Bantad que són Patrimoni per l'UNESCO. Aquestes terrasses, tot i que es poden desfer per les riuades, s'han anat utilitzant de fa més de 2000 anys i encara avui en dia les famílies en tenen un parell (mallorquí) en propietat per autoconsum. Resulta curiós que aquesta obra arquitectònica del Pacífic sigui tan semblant a les que feren el inques a Amèrica o els àrabs a la Serra de Tramuntana.

Sort que per l'estada a Banaue en Sebas i n'Adela no anaren amb presses, doncs com que hi plou cada dos per tres els plans s'han de prendre amb calma. Tot i així, tingueren molta sort amb el temps i després d'uns dies tornaren a fer les maletes per anar a Sagada, un altre poble de la Cordillera famós per les seves coves, les hanging coffins (taüts penjants de la roca) i el seu ambient hippie.

Durant la nostra estada a la Cordillera hem conegut gent de molts llocs que han fet que aquesta escapadeta valgui més la pena: en Quique i n'Àngel de Madrid, na Theresa d'Alemanya, n'André i na Marie també d'Alemanya, na Kristina de Noruega i el seu marit Paul de Romania, un parell de britànics i un ianqui. Ah! També coneguérem uns argentins.

Taxis de muntanya

En aquests pobles de muntanya han canviat el ruc de quatre potes per aquests tricicles 150cc amb el sidecar amb sostre tot soldat a la moto...

Amb capacitat per a quatre persones, si en voleu qualcun l'haureu de venir a buscar perquè si el desmuntem no seríem capaç de tornar-lo a muntar.

En Salvador fou el nostre guia-conductor de l'excursió que férem a les Rice Terraces Batad.

Arribem al sud-est asiàtic

Quin xoc fou l'arribada a les Filipines!! Na Pupuça i jo ens adormírem tan bon punt l'avió va enlairar-se de Tòquio, que ja li va costar, doncs la tripulació de cabina volia equilibrar el pes com si fos una balança romana que si ara quatre nens al davant... que si ara dos adults al darrera... El fet fou que quan ens despertàrem al s'endemà a Manila, n'Adela i en Sebas feien una cara que no les hi havíem vist mai.

Resulta que arribàrem tots a la pensió amb la típica benvinguda d'un país econòmicament pobra: et cobren tot el que poden del taxi, t'intenten colar una habitació més cara de la que hi havia reservada... però el pitjo fou veure la ciutat amb llum diürna. N'Adela i en Sebas són molt caminadors, i camina caminaràs... la realitat els anava mostrant la cara B d'un país molt turístic: insalubritat als carrers, gent literalment tirada al carrer amb quatre cartrons, nens i nenes demanant i tombant sols per la ciutat, petites paradetes on vénen qualsevol cosa per tal de guanyar-se un pesos per sobreviure, els tricicles destartalats amb capacitat il·limitada i tot això al costat de grans centres comercials custodiats per agents de seguretat armats fins les dents i escàners a les entrades.

N'Adela ja havia viscut quelcom similar a Nicaragua però pen Sebas fou una situació completament nova. Foren uns moments durs. Sort que na Pupuça i jo ens quedàrem a la pensió i poguérem parlar amb l'estaf conversant sobre la història del país tant lligada a Espanya (de fet durant més anys que Catalunya) i l'herència que perdura com molt de vocabulari, tipus de menjar o la San Miguel, però també records d'un període colonial molt estricte i dur per la gent de Filipines. Ep ep ep ep!!! De tot això fa ja molts d'anys, i el tracte que hem rebut ha estat beníssim (serà perquè sóc un koala australià??).

A la ciutat de Manila

Jeepneys urbans

Ensaïmada filipina (amb formatge de bola - en Sebas no parava de riure)

Okinawa folk music

Com ja vos vam explicar, a l'hostal de Kyoto mos trobàrem gent molt agradable i un dels treballadors mos va proposar anar a escoltar una mica de música folk de les illes d'Okinawa, que es troben al sud amb un clima tropical... no com a la resta del Japó.

Resulta que ell toca amb el grup que surt al vídeo, però toca percussió i per aquell bolo volien quelcom més tranquil·let...

感 謝 Arigato gozaima!!

Aquestes són les meves paraules per al Japó i, concretament per a la geisha que ens ha fet de guia a mi i a na Pupuça durant aquesta setmana. No podem dir que hagem vist molt del Japó, perquè set dies és poc per a un país tan gran i tan ric, però sí que hem gaudit de la seva gent, i això no es pot llegir a cap guia de viatges ni es veu a les fotografies.

La nostra arribada fou a Osaka, on na Noriko (de Hospitality Club) i el seu ocellet Piu ens van allotjar a tota la família. Fou una sort coneixer-la perquè, a banda d'acollir-nos a casa seva, ens ha mostrat racons d'Osaka i de Nara, ens ha recomanat (i molt bé) què menjar i on anar... i fins i tot a Tòquio ens va convidar a passar un dia amb els seus amics! El que no saben n'Adela i en Sebas és que jo vaig fer més amics que ells...

Osaka és potser la segona ciutat del Japó després de Tòquio i la seva àrea metropolitana. A primer cop d'ull ens vam adonar que no té res a veure amb Seül: gent més tranquil·la, moderna i estrafolària, estímuls lluminosos (però no tants), tot més ordenat... i també tot molt més car. I això que alguns amics d'en Sebas i n'Adela els havien dit que si Japó era baraaaaaaaat, que si els mòbils i les tabletes estaven tirades de preeeeeeeeeeeu. Res de res.

Prop d'Osaka hi ha la ciutat de Nara, coneguda pels seus temples patrimoni mundial de l'UNESCO i perquè hi ha més cérvols que habitants, tan educats com qualsevol altre japonès. També a la mateixa regió d'Osaka hi ha Kyoto, molt coneguda pel seu casc antic ple (literalment) de temples-patrimoni-mundial-de-l'UNESCO i els seus guiris corresponents. Tot i ser una ciutat molt turística no deixa de ser encisadora i això és el que més ens va agradar a tots. A qualsevol lloc et pots trobar una entrada petita d'una casa amb un jardinet pulcre, una tendeta de productes artesanals, una parella de geishas passejant, petites escultures de buda discretament col·locades. Vaja, que només passejant i perdre's pels carrerons ja val la pena Kyoto. I vaja amb n'Adela i en Sebas!! Els deixo sols una estona i coneixen un viatger alemany que fa any i mig que volta amb la seva furgo camper i n'hi queden dos més, un altre dia fan cas del que els hi diu l'al·lot de l'hostal i acaben a un centre comercial escoltant un concert de música tradicional d'Okinawa (illes tropicals del sud del Japó). No se'ls pot deixar sols...

Tòquio és una altra història: hotels càpsula, edificis sencers on la gent juga online 24h, l'edifici Sony on trobes de tot, que si el barri de Roppongi per anar de festa, que si el sumo, que si el Palau Imperial, que si la visió del Mont Fuji nevat,... bé, doncs de tot això no hem vist res. En dos dies i mig no es pot veure tot i hem estat gaudint més de la gent que hem conegut que d'allò que podem visitar el dia de demà. Ara bé, agafar el metro és tota una experiència. A Barcelona et pots embullar amb els Ferrocatas i Renfe (sobretot si ets de Mallorca, ja que "un tren és un tren"). Idò a Tòquio hi circulen trens i metros de 10 empreses diferents!!!! I el tiquet d'un no et val per l'altre...

Tot i així passar un dia al Yoyogi Park i veure gent de tota mena val la pena, com també acostar-se a l'SkyTree, la torre-de-telecomunicacions-més-alta-del-món, amb uns 600m d'alçada. I qui no gaudiria d'esmorzar a les 7 del dematí un plat de peix cru amb arròs? Dit així... doncs potser no. Però noltros direm que vàrem degustar Maguro i Sashimi, amb tonyina i salmó respectivament. A què ja sona més apetitós??

Com a curiositat de l'escriptura japonesa, heu de saber que, abans de la I Guerra Mundial s'escrivia de dalt a baix i de dreta a esquerra, però això era massa complicat pels americans (qui guanyaren la guerra amb el Japó) i decidiren que s'ha d'escriure com "Déu mana": d'esquerra a dreta. Gràcies als ianquis, tothom comprèn ara l'escriptura japonesa...

Com veieu no mos hem avorrit, tot i que el Japó és un país que demana més dies per assaborir la seva essència. Però ara mateix ja mos trobam tots a Manila (Filipines) on avui a la nit agafarem un bus fins a les muntanyes del nord i probablement no tindrem connexió a Internet.

Podeu veure més fotos aquí.

PD: Tot i que no som a les antípodes del Japó, ho sembla....

Ai les coreanes!! (les aventures, és clar)

Doncs això, res més aterrem a l'aeroport d'Incheon a Seül em trobo que dues mosses vénen a rebre'm per a què no em falti de res durant l'estada a la ciutat.

Mentre jo anava a conèixer Seül amb la meva amiga, n'Adela i en Sebas marxaren amb els dos coreans que els han fet d'amfitrions: na Kwi-Ae (Anne) i en Young-Kyo, tot i que no han pogut estar tot el temps que els hi hagués agradat ja que aquí a Corea la gent treballa moltes hores, les estones que han pogut compartir han estat intenses.

Heu de saber que en aquesta ciutat s'hi mescla un ambient molt tecnològic amb una societat molt conservadora, això es veu a tot arreu: milers d'estímuls lluminosos, gent per tot arreu, olors, colors que es barregen en una gran avinguda plena de transit i gratacels però tallada per carrerons estrets i ombrívols. Tot és un codi diferent per a tots nosaltres i que, quelcom tan quotidià com anar a fer un mos a un restaurant pot esdevenir en una petita aventura. En aquestes fotos veureu com n'Adela sembla feliç abans de posar-se amb els chopsticks (palillos) i el Sebas intenta seguir el què veu a les fotos del menjar i sort de la madona qui li explicà que no cal vessar tot el brou damunt la taula per gaudir del menjar... val a dir que el que semblava un plat venia a ser un escorredor.

Seül és una ciutat tan gran que basta agafar l'autobús o el metro, baixar a qualsevol lloc i posar-se a caminar per trobar-se immers en un entorn completament diferent al mediterrani. En Sebas, n'Adela i na Pupuça es deixaren anar sense rumb per tot arreu descobrint així els racons de la ciutat: el mercat Namdaemun, el Palau Gyeongbokgung, Seoul Plaza, el passeig Sejongno on hi ha les estàtues dels dos reis més influents i actualment respectats de Corea, el barri Myeong-Dong, fins i tot al barri Gangnam (sí, sí, d'aquí ve la cançó que tothom escolta i balla, fins i tot l'Artur Mas del Polònia i el Mitt Romney de veritat, busqueu-lo al YouTube).

Tanta gent angoixa una mica, i aquells dos volgueren anar a estirar les cames enmig de la natura, al Parc Nacional Bukhansan, a tocar de Seül. El que no sabien aquests dos és que a una ciutat tan gran, toca a molta gent a tot arreu per molt que ho reparteixis. Realment els hi agradà molt i no els hi costà conèixer gent autòctona per fer-los de guia.

Un altre dia els pegà per anar a una ciutat de l'extraradi de Seül, Suwon, que per variar, té més habitants que Madrid. Allà visitaren una fortalesa patrimoni mundial de l'Unesco, una casa d'una parella que els va acollir dos dies i una de les 10 universitats de la ciutat. Tot plegat fou una experiència gastronòmica, cultural i psicodèlica (res no és el que sembla...).

En resum, ells no ho reconeixeran però quasi se'ls hi cau la llagrimeta l'últim dia de Seül en acomiadar-se de n'Anne i en YK, i recordant tota la gent que s'han trobat i lo bé que s'ha portat tothom amb ells. Per la meva banda, us he d'informar que he convençut a una de les bessones a que ens acompanyi pel Japó, on partirem demà al matí i hi serem uns dies. L'altra ossa bessona ha decidit emigrar cap a Mallorca a la recerca d'una vida millor (no sap com són els ossos alemanys...).

PD: Podeu veure més fotos de Corea clicant aquí.

Perfil d'en Tomeu

Uep! Amb les presses no m'havia presentat. Aquí vos deix amb el meu perfil!

Na Pupuça és massa petita per aparèixer a les fotos, però creieu-me que no me deixa ni un minut! Quan no és darrera les orelles està amagada entre qualque pèl del braç.