El viatge d'en Tomeu i na Pupuça... o la història d'un somni fet realitat: Arribem al sud-est asiàtic

Quin xoc fou l'arribada a les Filipines!! Na Pupuça i jo ens adormírem tan bon punt l'avió va enlairar-se de Tòquio, que ja li va costar, doncs la tripulació de cabina volia equilibrar el pes com si fos una balança romana que si ara quatre nens al davant... que si ara dos adults al darrera... El fet fou que quan ens despertàrem al s'endemà a Manila, n'Adela i en Sebas feien una cara que no les hi havíem vist mai.

Resulta que arribàrem tots a la pensió amb la típica benvinguda d'un país econòmicament pobra: et cobren tot el que poden del taxi, t'intenten colar una habitació més cara de la que hi havia reservada... però el pitjo fou veure la ciutat amb llum diürna. N'Adela i en Sebas són molt caminadors, i camina caminaràs... la realitat els anava mostrant la cara B d'un país molt turístic: insalubritat als carrers, gent literalment tirada al carrer amb quatre cartrons, nens i nenes demanant i tombant sols per la ciutat, petites paradetes on vénen qualsevol cosa per tal de guanyar-se un pesos per sobreviure, els tricicles destartalats amb capacitat il·limitada i tot això al costat de grans centres comercials custodiats per agents de seguretat armats fins les dents i escàners a les entrades.

N'Adela ja havia viscut quelcom similar a Nicaragua però pen Sebas fou una situació completament nova. Foren uns moments durs. Sort que na Pupuça i jo ens quedàrem a la pensió i poguérem parlar amb l'estaf conversant sobre la història del país tant lligada a Espanya (de fet durant més anys que Catalunya) i l'herència que perdura com molt de vocabulari, tipus de menjar o la San Miguel, però també records d'un període colonial molt estricte i dur per la gent de Filipines. Ep ep ep ep!!! De tot això fa ja molts d'anys, i el tracte que hem rebut ha estat beníssim (serà perquè sóc un koala australià??).