Huế i Hội An, entre la Vietnam del nord i la del sud

Huế és parada obligatòria a Vietnam, així que en Sebas i l’Adela van decidir visitar la que temps enrere fou capital de la part sud del país. Envoltada pel Riu Perfum ja es comença a percebre que ens allunyem de Hanoi, com si l’estampa comunista es difuminés. Tot i que el tràfic continua essent igual de boig i, sense cap mena de sentit, això és el que, alhora, et dóna seguretat. Sempre hi ha algú que va contra direcció i no tan sols tu.

El primer que vam anar a veure va ser la Ciutadella i el Palau Imperial, la qual pots veure amb una mica d’imaginació ja que en realitat no és que quedi molta cosa. Els bombardejos dels americans van destruir-ne la major part. Ells van caminar una bona estona per allà però jo nomes hi veia paletes col·locant pedres i pintors que només feien anar el color vermell. I sota aquell sol! No m’estranya que vagin tots amb aquell barret!

Ens digueren que els vietnamites eren baixets, però tant?

Pels voltants de Huế hi ha la Pagoda més gran del Vietnam (Thien Mu) i diverses tombes, la més destacada és la de Minh Mang. Aquest parell es van fer amics de la Gina i el Chris, una francesa i un anglès ben eixerits. Junts van decidir llogar unes bicis i anar a mirar més pedres antigues. Ben divertits! Nomes us diré que va ploure gairebé tot el dia, i que van remullar els peus als tolls unes 50 vegades! Recordeu el grup de xecs que vam conèixer a Sapa? Doncs aquí els vam tornar a trobar i vam sopar plegats, és casualitat o potser és que tothom fa la mateixa ruta… alguna cosa em feia pensar que aquelles cerveses no serien les últimes que compartiríem.

Per un dia em vaig sentir el rei de la Ciutadella.

I quina sorpresa e arribar a Hội An, un poblet amb aspecte medieval on als vespres s’encenen tot de fanalets vermells. Una monada! (com diuen els mallorquins.) Allà la Pupuça i jo ens vam fer uns “trajes” a mida, ja que en aquesta zona es cus molt bé i econòmic, també unes sabates, aprofitant que la pell és més barateta. Tot i l’aire encantador que desprèn, amb tant de guiri arriba un punt que sembla Port Aventura, tot i que no és d’estranyar amb tanta cosa "xula i barateta"...

Part de la ciutat il·luminada de Hội An.

I quina sorpresa e arribar a Hội An, un poblet amb aspecte medieval on als vespres s’encenen tot de fanalets vermells. Una monada! (com diuen els mallorquins.) Allà la Pupuça i jo ens vam fer uns “trajes” a mida, ja que en aquesta zona es cus molt bé i econòmic, també unes sabates, aprofitant que la pell és més barateta. Tot i l’aire encantador que desprèn, amb tant de guiri arriba un punt que sembla Port Aventura, tot i que no és d’estranyar amb tanta cosa "xula i barateta"...

Com us deia fa una estona, jo i la Pupuça ens oloràvem que ens tornaríem a veure amb els xecs i després d’acomiadar-nos dues vegades, voilà ens vam retrobar a una cruïlla a Hội An. L’Adela i el Sebas, ja ho diuen que els pacs turístics son un “enganyabobos” però ells van i en compren un per anar a visitar més pedres antigues, és que els prenen el pèl i els quartos! En fi, van anar a visitar les runes de My Son, una antiga ciutat de la civilització Chan.

Aquí han trobat els primers catalans del viatge! Una parella de metges i un fuster. Va ser divertit tornar a parlar català amb algú que no fossin ells mateixos, sobre tot per l’Adela, que sembla una nena poc parladora quan es parla amb anglès, aquest matí amb els catalans semblava una cotorra!

No us explico res més dels dies per aquesta zona, ja veureu les fotos que és més distret. Ah sí! Només una cosa, per alguna raó político-misteriosa al Vietnam no ets pot connectar al Facebook, tot i que en alguns bars han aconseguit fer alguna trampa i així pots fer-ho.

De camí cap a HCMC amb un bus-llitera. Bona nit!

PD: A Hội An, en Sebas es va sentir com a casa en veure la mateixa fauna nocturna que es pot veure últimament a primera línia de s'Arenal... sí sí, aquella que surt a menjar entre els contenidors... Nom científic: ratus ratus.