Més típic que un cangur? Una barbecue!

Hom pensa en l'Òpera de Sydney, els cangurs i koales, la Gran Barrera de Corall, l'Uluṟu (la muntanya enmig del desert) o el rugbi però fins que no es gaudeix d'una barbacoa no es pot assaborir l'autèntic esperit australià! Les BBQ i els picnics són l'esport nacional.

Però no només. Melbourne és una ciutat gran amb prop de 4 milions d'habitants. I l'estiu convida a gaudir del carrer i dels espais oberts. Doncs la primera experiència gourmet fou a un Night Market al Mercat Victòria, tot i que tancaren a les vuit del vespre... Tot ple de paradetes de menjar internacional i algun d'autòcton, com la barbacoa de cangur, de cocodril i d'estruç. El menjar tipical Spanish estava representat per una paella gegant, fideuà, sangria i els tan apreciats Spanish Doughnuts, també coneguts com xurros.

Ens partiríem cada vegada davant d'aquest cartell si fos a ca nostra!

Dia 26 de gener és el Dia d'Austràlia.

Gent de la countryside. Nyam!

Què bé, què bé! Tanta fulla d'eucaliptus m'estava començant a cansar. Un altre dia la gent de CouchSurfing de Melbourne organitzà un picnic per la diada nacional australiana, la qual és celebrada per una banda, i criticada per les comunitats aborígens australianes i associacions pel seu suport, doncs no tenen gaire que celebrar (com el Día de la Hispanidad pels americans). Per aquell dia la ubicació fou uns jardins, els Botanical Garden, espectaculars al centre de Melbourne. Més fato!

Aquí... fent una cerveseta.

CouchSurfing a Melbourne.

Ep ep! Vos he dit que aquí la gent fa barbacoes. Heu de sabre que n'Adela i en Sebas estaven com a bojos menjant i se n'oblidaven de fer fotos! Però un dia vaig agafar la càmera i els vaig enxampar en acció un dia que la nostra amiga Fatima organitzà una BBQ a casa seva. Na Fatima és una al·lota francesa de CS que coneguérem gràcies al Rukmal (això sembla un culebrón, ja vos parlaré d'ell més endavant) i que havia fet un Erasmus a Múrcia. Què vos sembla això? :) Més endavant na Fatima mos va acollir una setmana a ca seva i de tot cor sé que en Sebas i n'Adela els agradaria trobar-se amb ella a la seva tornada.

Mestres barbacoers.

Celebrant l'aniversari de na Fatima amb gent de Nova Zelanda, Brunei, Corea, Colòmbia, EUA i Guatemala

Senyores i senyors, tot això està molt bé, però on hi hagi un pa amb oli (aka pa amb tomàquet) amb truita o fulles d'eucaliptus ja hi pot haver BBQs, picnics i demés!

Una de les mil truites que aquell parell ha cuinat.

Australia Open 2013. Crònica den Tomeu de can Boomerang

Era una tarde aciaga cuando los hinchas del Espanyol se acercaban al estadio de Cornellà-El Prat. Aix! Perdoneu, que m’estic confonent de crònica… Tornem a començar.

Aquella tarda la plaça estava de gom-a-gom. No hi cabia ni un alfiler, ni un asiàtic més. La plaça engalanada per presentar una de les millors tardes de la temporada. L’esdeveniment que tot Austràlia espera va començar i ningú no s’ho volia perdre. El temps acompanyava i l’ambient que s’hi respirava era el de les millors jornades mai vistes.

(No era ni una final ni res de res, però com a periodista esportiu cal que exageri la realitat)

Les pantalles ubicades a Federation Square no deixaren a ningú indiferent i permeteren a l’afició poder gaudir d’una tarda de tennis del més alt nivell. Aquell dia jugaven el Federer i... algú més (a qui l’interessa l’altre quan qui juga és el Federer, el Nadal, el Djokovic o les germanes Williams?)

 

El millor dia, però, encara havia d’arribar. Uns dies després els estadis Rod Laver Arena, Hisense i la resta bullien d’èxtasi i també pels prop de 40 graus de temperatura que feia a la ciutat de Melbourne. Aquell dia fou tan especial degut a les meves habilitats per aconseguir entrades per al grup i gaudir d’un dia del tennis de més al nivell. Unes entrades per passar tot un dia a les pistes de l’Australia Open, un dels quatre Grand Slams de la temporada.

Acompanyats de l’afició local més fidel representada pel Leo, la comitiva formada per n’Adela, na Pupuça, en Sebas i jo mateix gaudírem d’uns matxs on velles glòries com en McEnroe ens vanagloriaven amb el seu clàssic joc jugant a dobles en la categoria de veterans, una semifinal de dobles femení on les italianes es disputaren passar a la final amb la parella xinesa, no sense emoció final, i l’altra semifinal on les germanes Williams es cruspiren la Petrova i l’Srebotnik.

Quina emoció! Quina tensió que es respirava a les graderies! El punt àlgid de la tarda vingué al voltant de les tres de la tarda quan tota la massa s’ajuntava als lavabos per refrescar-se una mica. Per a que us fageu una idea, seria quan a ses verbenes des poble tothom té molta set i van a cercar birra, però com que aquí la cervesa té un preu prohibitiu, la gent es conforma en beure aigua i tirar-se’n una mica per damunt del cap.

Afortunadament, la sang no va arribar al riu i les afeccions de totes parts gaudiren del tennis en el seu estat més pur a Melbourne – la capital del tennis mundial. Bé, o la capital de l’Hemisferi Sud del tennis mundial (que no s’enfadin els parisencs, londinencs o novaiorquesos).

Tomeu de can McBoomerang. TV3. Melbourne

PD: Uns dies després vaig cercar entrades per veure s’estimada Núria Llagostera, però el meu contacte ja no hi era i no em prenien en sèrio.:-(

Per fi mos trobam a sa meva terra!!

Un mes d'espera...

Quin plaer poder tornar a casa després de l'ensurt de Cambodja! Em pensava que el meu viatge se m'havia acabat al mig de la carretera als afores de Siem Reap a lloms d'aquell elefant, però per sort sóc un koala espavilat i vaig trobar la manera d'arribar a Austràlia. Als temples d'Angkor hi ha molts turistes i, d'ells, molts turistes australians. Clar, tan "a prop" de casa seva tot és més fàcil. Aleshores, ben decidit i sense pensar-m'ho dues vegades, me vaig colar dins sa motxilla d'una parella d'Aussies que resulta que vivien a Melbourne. És la segona ciutat més gran d'Austràlia, després de Sydney, i la capital de l'estat de Victòria, al sud del continent-illa-país australià.

La meva intuïció em va conduir a un Parc Natural a prop de Melbourne on sabia que, tard o d'hora, me'ls trobaria doncs és relativament a prop de Melbourne i és un lloc ideal per a què els koales ens trobem amb humans. O que els humans es trobin amb koales. I així fou! Era un dia de mitjans de gener i jo em trobava com sempre menjant fulles d'eucaliptus a la copa dels arbres i reposant com els meus germans koales (aquesta és, bàsicament, tota l'activitat que fem els koales, per això he guanyat uns quants quilets de pes) quan vaig veure els caps de n'Adela, en Sebas, na Pupuça i d'un senyor que des de dalt tenia un cap molt graciós. Vaig pensar en saltar i caure sobre ell, però com que no mos coneixem, Déu sap quina hagués estat la seva reacció! Així que més discretament vaig decidir que me trobessin ells a mi i així fou!

En Leo, n'Adela, en Sebas, na Pupuça i jo

A la fi mos retrobam. Vistes a la Mornington Peninsula

Na Pupuça me contà més endavant, que com que se va preocupar molt de sa meva desaparició va decidir fer-se veure a n'Adela i en Sebas i contar-els-hi sa nostra història de polissons. Per això, quan aquells dos me veren damunt aquell piló, se posaren la mar de contents!! A més a més, poguérem disfrutar des viatge plegats sense necessitat de que na Pupuça i jo anéssim d'amagat.

Na Pupuça també me digué que arribaren a Melbourne dia 2 de gener, després d'un llarg viatge i passar es cap d'any a s'aeroport de Doha, a Qatar. També me contà que els oficials d'immigració de l'aeroport estigueren molta estona abans de permetre l'accés a n'en Sebas i n'Adela. Segur que si jo hi hagués estat, només en dir que som en Tomeu de ca'n McBoomerang mos haguessin obert totes ses portes! En fi, lo important és que passaren sa frontera, sobrevisqueren a una ciutat plena de turistes en ple estiu (Austral) abans de conèixer i ser allotjats a can Leo i na Zhenya, de CouchSurfng.

Conèixer na Zhenya i en Leo a Melbourne va ser un punt d'inflexió a la nostra estada a Austràlia. No només van ser uns amfitrions de CouchSurfing simpàtics i considerats, sinó que l'afecte fou recíproc des del primer dia i vam crear uns lligams d'amistat que segur duraran al temps i a la distància. Fórem els seus primers convidats de CS, es notava que tenien ganes de mostrar-mos coses i de que noltros també mos ho passéssim bé. Com aquell dia que visitàrem un mercat i férem l'aperitiu del dia menjant ostres, o aquell altre dia que anaren d'excursió a la Mornington Peninsula (i ens trobàrem). Sense en Leo i na Zhenya mai haguéssim viscut aquests moments (i molts d'altres...).

Ostres al mercat de South Melbourne

Primer contacte amb l'Oceà

Els primers dies a la ciutat els passàrem caminant, la millor manera per conèixer la ciutat. Del primer moment tots quatre mos enamoràrem de Melbourne: els seus parcs, l'ambient que s'hi respira, els edificis, es cafès,... De tot menys dels preus!

Un paradís inesperat

Continuu estant jo tota sola. En Tomeu no apareix!! Jo, com a puça, no en tenc no d'especial interès per anar a perdre es temps a ses platges. Ara bé, com pot ser que aquells dos no n'hagin trepitjada cap ni a les Filipines, ni al Vietnam, ni a Cambodja? Semblen de secà.

Resulta que després de tantes setmanes de viatge actiu sense parar: que si museus, que si canviar de casa o d'alberg, que si viatjar de nit o de dia,... el cos els demanava una mica de relax. De manera general, Tailàndia es un país que es divideix en Bangkok (al centre-sud), la zona est fronterera amb Cambodja i Laos, el nord amb les muntanyes i fronterera amb Laos i Birmània i el sud amb el Mar d'Andaman a l'oest i el Golf de Tailàndia a l'est. Val a dir, que els meus amics no tenen gaire criteri. O millor dit, potser sí que en tenen de criteri. Resulta que Phuket (al mar d'Andaman) és la zona turística de Tailànda per excel·lència i al Golf de Tailàndia hi ha dues illes, Koh Pha-Ngan i Koh Samui que són famoses per les platges idíl·liques i les macro festes Full Moon Party, on s'hi ajunten mils de turistes per fer raves a la platja.

Que què vam fer tots plegats? Anar a Koh Tao, la tercera de les illes del Golf de Tailàndia on semblava que també era un bon lloc per perdre's. I quina sorpresa! Koh Tao no té la massificació turística d'altres llocs, però compta amb els serveis bàsics que hom necessita: menjar, cervesa i platja. I també, el típic tai oferint tota mena de serveis pel guiri: taxis per recórrer 50m, massatges, lloguer de quads i motos per a què quan un les condueix anant gat t'obris es cap o que quan les tornis de cobrin una pasta per reparar ses rascades que ja tenien, etc... Noltros, motxilles a s'esquena, vam caminar mitja horeta des port (mini-port) fins a una platja que, segons sa guia, semblava arraconadeta i ideal per descansar.

Aquesta imatge surt a totes les guies de viatge. Vos promet que la férem noltros!

Visió des de la nostra cabana.

I quina va ser sa següent sorpresa? Que entre sa poca gent que hi havia per allà, hi havia una colònia de catalans!! Bé, siguem més amplis. Una colònia d'espanyols!! Com bé sabeu, en Sebas i n'Adela procuren no caure amb l'impuls més primitiu de fer amistats amb tot espanyol que es trobin pel camí, però resulta que aquí feien pa-amb-oli (ah! i pa-amb-tomàquet també en feien!). El primer personatge, però, que se trobaren fou en Brujo. Quin mega-crack! En Brujo és un tio de barri de Madrid que va decidir muntar una escola de busseig a Koh Tao, farà ja 5 anys. No els hi deu anar tan malament tenint en compte que només fan classes en castellà, català i basc. Sí sí, es pot fer un curs de busseig en català a Koh Tao. Això guanya punts... A més, bastava que un dels dos, n'Adela o en Sebas, fessin el curs Open Water (iniciació) de busseig, per a què l'allotjament a una cabana ben al davant de la platja els hi sortís de franc!!

Hi tornarem...

Idò això. Una setmana a una cabaneta al sud de Koh Tao, passant les hores entre el busseig, la platja, el menjar tailandès... i el menjar català. No cal oblidar que feia més de dos mesos que no tastaven el pa amb tomàquet o la truita de patates! A banda del Brujo i la resta de tècnics de la seva escola, hi havia molts altres espanyols que es dedicaven principalment al busseig o s'hi havien dedicat, i començaven a muntar negocis, com un restaurant de menjar espanyol. Boníssim!!

N'Adela va preferir guardar les seves energies... econòmiques... per fer un curs d'anglès més endavant, però en Sebas no s'ho va pensar, doncs els preus a Koh Tao estan unificats entre totes les escoles de busseig que hi ha, i diuen que són les més barates del món. El fons del mar a Tailàndia és molt divers i ric, com es caracteritzen les zones tropicals. Peixos de tots els colors, coralls, aigües transparents, temperatura formidable... I els tècnics sabien el què feien. Tot fou important. I tot va ajudar a que fos una experiència inoblidable.

Mentre en Sebas bussejava, n'Adela feia fotos i jo intentava no caure dins la mar.

Una vegada més es posaren en ruta cap a la costa oest, a Phuket. Una nit dins d'un vaixell com si fossin sardines enllaunades els va portar cap al continent, i d'allà un bus fins a Phuket. Segurament a molts de voltros vos sonarà Phuket per la pel·lícula aquesta que han estrenat fa poc d'un tsunami que es carrega mitja vila. Per sort o per desgràcia, noltros no en sabíem res ni dels fets reals ni de la pel·lícula, el que sabíem era que a Phuket i vivia un viatger que s'havia quedat a ca'n Sebas i n'Adela a Lleida a través de CouchSurfing, i per això tiràrem tots cap allà.

N'Ori, un al·lot rus expert auto-estopista, els va recomanar raconets per veure i gaudir de sa platja, així com un lloc per llogar una motillo de fiar, d'aquells que no cobraran un extra per les suposades rascades fetes... Així que, motoritzats, tots tres recorrerem Phuket des de les platges amb més resorts turístics fins a... les mateixes platges on 20 metres més enllà dels hotels no hi ha ningú!! Els turistes a vegades són com ovelles. Platges llarguíssimes, plenes de vegetació salvatge i aigua clara. I els turistes es torren sobre les hamaques ben al davant de la porta dels seus hotels deixant la resta de la platja buida! Millor per a nosaltres. :)

Què més podem demanar? - Veure-hi, potser? ;)

ขอบคุณประเทศไทย --> Ka-Pun-Kap Tailàndia

Podeu veure més fotos de Tailàndia clicant aquí.

PD: Si decidiu anar a Koh Tao, no dubteu en fer un curs de busseig o un parell d'immersions amb la gent del Brujo i IHASIA. Si els deis que els coneixeu gràcies a aquest post o gràcies a nosaltres vos faran descompte. :) Aquí teniu més info: www.IHASIA.net

Primer contacte amb Tailàndia: Bangkok i Loi Krathong

L'estada a Tailàndia va ser molt diferent de les que férem als altres països, i fou degut a l'absència d'en Tomeu. El molt gamarús es va entretenir massa amb els elefants (sí sí, aquells que surten a la fotografia del post anterior) i no va ser a temps d'agafar l'autobús cap a Bangkok. Aquí em teniu a mi, na petita Pupuça posant-vos al dia de les nostres aventures. Esper i desitj que en Tomeu mos trobi aviat...

Després d'unes 12 hores d'autobús des de Siem Reap arribàrem esgotats al gran Bangkok. Tot i així, tinguérem sort en els tràmits fronterers, ja que sovint tens possibilitat de, un pic creuada la frontera i en terres tailandeses, quedar-te més tirat que una burilla. Sí sí, el bitllet comprat a Cambodja no serveix per a res, i els conductors thai et diuen d'agafar el tren i aspabil!

Les primeres impressions de Tailàndia ens feien percebre que era un país diferent del Vietnam o Cambodja. Potser més desenvolupat? Potser. Carreteres amples, més cotxes, més luxe,... Més endavant ens assabentàrem que el país no ha estat bombardejat ni en cap guerra (excepte les civils) internacional, a diferència dels països de la Indoxina.

"ถนนข้าวสาร" és possiblement el més conegut de Bangkok. Khao San Road. És un carrer on s'hi instal·la un mercadet que satisfà al turista més guiri. De menjar a roba hippiosa com també típics souvenirs, massatge al peus amb cervesa de regal, carnets falsificats (ens n'oferiren un que era un carnet de conduir validat per l'ONU!!) i, malauradament, molta oferta de prostitució. Bangkok és molt, massa, popular pel turisme sexual. Khao San i Rambutri són els carrers que conflueixen tot tipus de turisme: gent variades, "amb pintes", motxileros, gent que vol fer negocis i transexuals, ja que a Bangkok estan molt integrats i acceptats en la societat.

Vam tenir la sort de coincidir amb una festa, Loi Krathong, la festa que es celebra en la dotzena lluna plena de l'any. La tradició els porta a fer petits fanals amb fulles de lotus que il·luminen i deixen anar pel rius i canals, com si fossin cuques de llum que van riu avall. Altres, coberts amb una papers de colors que conserven l'aire calent s'enlairen i il·luminen el cel nocturn.

Bangkok és molt més que oci i festa, en Tomeu hagués xalat per tot arreu. Sobretot al Palau Reial on tenien unes normes d'etiqueta molt estrictes i no deixen entrar a ningú que mostri genolls, colzes o alguna part més que no ens enrecordam. Això sí, et deixaven roba de franc... et podies disfressaaaaaaaaaaaaaaar! El destacable del recinte on hi ha el Palau és la quantitat de temples (de totes mides i colors), que mostren una època d'esplendor del país. A diferència dels temples budistes d'altres països, els thai estan plens d'elements lluents: miralls, pedres de colors,... L'inquilí del recinte, el rei, és una figura venerada i molt respectada per tots els tailandesos. Pels carrers ens trobàrem imatges emmarcades i amb flors al peu. També es veu que quan sona l'himne del país a les set del matí tothom deixa de fer el que està fent i es planta dret fins que acaba. Com a ca nostra vamos...

Una figura en un dels temples del recinte. Què lluent!

Una de les moltes imatges que hi ha del rei.

Un altre temple destacable i que ens va agradar molt a tots tres, fou el temple Wat Pho, que allotja l'escultura de buda estirat més gran del món. La bona peça fa 46 metres d'allargada i 15 d'alçada.

Com van ficar l'escultura dins l'edifici?

Després de gaudir d'uns quants dies a Bangkok, ens posàrem en marxa camí cap al sud, fent una primera parada a casa de na Nok Silabut, una al·lota tailandesa de CouchSurfing que ens va allotjar 3 dies a casa seva a la ciutat de Nakhon Pathom. Tenint la possibilitat d'estar a casa de gent d'aquí, una vegada més, mos va permetre endinsar-nos una mica més dins la cultura tai i conèixer de més a prop a la gent. A aquella ciutat s'hi organitzava una fira anual que congregava a monjos i fidels budistes durant es cap de setmana. Noltros fórem dels pocs turistes enmig de tant devot! Tota una immersió!

En bicicleta per Siem Reap

Cambodja!

- Siem què?
- Siem Reap, on es troba Angkor Wat.
- Angkor què?
- Angkor Wat, als temples d'Angkor a Cambodja.
- Cambo...què?
- Angkor Wat és patrimoni mundial de la Unesco! Es diu que és una de les meravelles del món i es troba a Cambodja, un país situat entre Tailàndia, Laos i Vietnam a l'antiga Indoxina...

Sort que na Pupuça m'ho va explicar perquè després de deixar el Vietnam jo no sabia ben bé a on anàvem i tenia clar que aquest no era el camí més curt per anar a Austràlia. Enlloc de tirar pel dret cap al sud, aquells dos decidiren viatjar direcció oest cap a Tailàndia i havíem de creuar el país de Cambodja amb autobús... a aquest ritme passarem Nadal encara a l'hemisferi nord!

De fet, a Cambodja només coneguérem la ciutat de Siem Reap. A la capital, Phnom Penh només ens hi aturarem de passada per estirar ses cames. Jo no era l'únic ignorant. Un cop més n'Adela i en Sebas es sorprengueren de la quantitat de turistes que hi havia a Siem Reap i la gran majoria, per no dir tots, hi eren per visitar els temples d'Angkor.

Els temples d'Angkor són famosos perquè n'Angelina de cal Jolie va rodar sa pel·lícula de Tomb Raider allà. Bé. Abans d'això ja ho eren de famosos! Resulta que els temples d'Angkor són un complex de temples hinduistes, primer, i budistes després, construïts entre els segles IX i XIII en una extensió molt àmplia. Gràcies a la visita que tots férem al museu de la ciutat, aprenguérem una miqueta d'història que ens ajudà a entendre part del significat d'aquell munt de runes i pedres.

No pots dir què és més espectacular: els arbres o els temples.

La majoria de turistes s'apropa als temples fent una visita exprés d'un dia... 5:00 tuk-tuk et passa a recollir, 5:30 el tuk-tuk et deixa a Angkor Wat per veure la sortida del Sol, 6:00 esmorzar per 3,5$, 6:30 el tuk-tuk et deixa a la porta d'un altre temple i t'espera a la sortida, 7:30 agafes el tuk-tuk... i així tot el dia. N'hi ha que hi van amb cotxe... n'hi ha que hi van amb bus... n'hi ha que compren un passi de tres dies o d'una setmana... i n'hi ha que hi van en bicicleta. Com nosaltres. Tres dies amb bicicleta pels temples d'Angkor.

Anar amb bicicleta pels temples és més cansat sobretot tenint en compte la calor i el clima de Siem Reap però et permet gaudir dels temples que es troben enmig de la natura envoltats d'aigua, arbres altíssims i, sobretot, et permet fugir de les onades de guiris que sembla que tots segueixin la mateixa ruta. La llibertat de la bicicleta ens permeté no tan sols gaudir de les pedres sinó també fer petites parades a temples budistes que ens trobàvem, racons al mig del bosc,... Heu de sabre que els temples no es troben a un recinte tancat, sinó és un bosc travessat per dues carreteres i al bosc s'hi troben també llars, escoles, petits menjadors i botigues improvisades de records, etc.

El temple més famós d'Angkor: Angkor Wat.

En Tomeu, na Pupuça i n'Adela de fons.

El segon aspecte més conegut de Cambodja és el preu de la cervesa. El cost de la vida és molt baix. El que provoca que sigui un destí molt concorregut per mochileros, motxillers i backpackers. Bé, ja mos enteneu. En Sebas i n'Adela després d'informar-se una miqueta de la situació del país es posaren en contacte amb algunes persones que estan treballant amb projectes de suport a la comunitat, però no pogueren trobar-se degut a la manca de temps, problemes d'infraestructures i algun que altre problema de comunicació. L'anglès és fàcil però el cambotjà costa un colló! ;)

Fent amics. Amigos para siempre...

En resum. Una setmaneta dormint a un hostal on es podia pagar 1$/nit (aquells dos són uns sibarites i pagaren tres cops més), una mica de cultura i d'història, i menjar econòmic abans de creuar una altra frontera cap al sisè país d'aquest viatge: Tailàndia.

Podeu veure més fotos de Cambodja clicant aquí.

Els túnels de Củ Chi i el Museu dels vestigis de la Guerra.

Amics i amigues, què vos ve al cap quan pensau amb el Vietnam? La guerra, Víctor-Charlies, Rambos, Agent Taronja,... Doncs aquestes eren les mateixes coses que els hi venien al cap a n'Adela i en Sebas abans d'arribar al país. També s'ha de dir que venien poc informats perquè ni tan sols sabien que el país va estar dividit en dos durant una bona època (com ho està en l'actualitat Corea).

Fent un breu resum heu de sabre que la Guerra del Vietnam va començar després d'una guerra entre els nacionalistes vietnamites contra la colonitzadora França. Els francesos, però, tenien el recolzament dels vietnamites anti-comunistes i pro-occidentals que veien amb temor una expansió del comunisme provinent de la Xina. Després de que els francesos se'n tornessin cap a casa el país es dividí en dos: Vietnam del Nord, amb un règim comunista, i Vietnam del Sud, amb un règim... que ben aviat tingué un dictador. El suport internacional de cada país provenia dels països que tots esteu pensant: URSS, Cuba, Xina,... al nord; EUA, Austràlia,... al sud. Aquesta lluita pel poder va fer que molts vietnamites del sud que estaven farts de ser governats per gent de fora combatessin els ianquis des de dintre, com un càncer. Això és el Viet Cong (Víctor Charlies, de les pelis). L'exèrcit del Nord batallava d'una manera més ortodoxa. Tots uniformats, amb tancs i avions i altre armament que jo desconec ja que entre eucaliptus tenim altres preocupacions.

Això principalment és el que tots vam aprendre durant les nostres visites als museus de Ho Chih Minh City (Saigon) i als túnels de Củ Chi. Els túnels de Củ Chi són una xarxa de túnels al voltant de la ciutat de Saigon, i alhora part d'una xarxa de túnels que comunicava la major part del territori sota terra. Una impressionant obra d'enginyeria que permetia als membres del Viet Cong desplaçar-se, amagar-se, planificar estratègies, però també era l'espai de vida de molts d'ells. Ens digueren que hi va haver persones que visqueren més de 20 anys d'aquesta claustrofòbica manera.

N'Adela i en Sebas feren una excursió cap als túnels per veure aquell camp de batalla real. Què en quedaria de la guerra? Com ho viuen els vietnamites? Què en pensen els turistes?

En Sebas com en Mikimoto (i tants altres turistes) entrant als túnels.

La sorpresa va ser que els vietnamites mostres aquest període de la seva història com un espectacle. Orgullosos d'haver "guanyat" als Estats Units. Els turistes que hi entren el primer que escolten és el so de trets de metralleta. I el primer que veuen és la cara dels guies donant la benvinguda a aquell parc d'atraccions. Sons de metralla? Aquí on hi va haver tants de morts? Doncs sí, després de tota la visita per aquell "parc" dins del bosc hi ha la possibilitat de pagar 25$ per disparar una metralleta o bé comprar tot de souvenirs relacionats amb el lloc.

El nostre guia tenia les coses molt clares. Ell tenia al davant a una colla d'ignorants amb gorra i càmera de fotos sense idea de la història del seu país. I era veritat. Tot i la primera impressió hostil, hem de dir que vam aprendre molt d'ell i de la visita. Generalment la visita comença amb un passeig pel bosc on es poden observar respiradors camuflats sota pedres, barraques de sortida de túnels i entrades als túnels camuflades amb fullaraca. Tot això dissenyat pels cossos vietnamites, no pels occidentals de metre-noranta. Per això han eixamplat alguns túnels per a què els guiris hi puguin passar. Al final et mostren uns exemples de trampes fetes amb enginy, tot s'ha de dir, que sembla que va portar de bòlit a la infanteria ianqui.

Una de les tantes trampes camuflades sota la fullaraca.

La sensació general de tot plegat fou la completa absència de solemnitat i, per què no, respecte. Respecte a totes les víctimes d'aquell episodi bèl·lic. Vaig sentir a algú dir que, com a comparació, durant les visites d'Auschwitz no hi ha ningú somrient. Així com també l'absència de cap reflexió entorn la pau, a que la guerra no es torni a repetir.

La visita al Museu dels vestigis de la guerra tenia un enfoc diferent. Allà vam poder veure tot d'imatges impactants de les  atrocitats que acompanyen una guerra: dolor, fam, generacions marcades per les seqüeles del conflicte i en aquesta guerra en concret, les de l'agent taronja, un potent herbicida amb el qual van literalment destruir boscos i contaminar tant el sòl com l'aigua. Aquest potent agent químic que van ruixar des de l'aire els americans van provocar efectes devastadors en la salut dels qui combatien en aquell moment però també han romasos latents fins a aparèixer en segones generacions. Uns efectes que van provocar malformacions de tot tipus i greus discapacitats mentals.

Cartells de solidaritat amb les víctimes de la guerra.

Tot i els 4.000.000 de víctimes vietnamites afectades per aquest des-foliador, les companyies químiques subministradores Montsanto i Down Chemical no van assumir la seva responsabilitat i es van negar a indemintzar a les víctimes. Pel contrari si ho van fer amb les víctimes d'EUA.

PD: Per cert, podeu veure totes les fotos de la nostra estada al Vietnam aquí.